30 – SIMBOLISME DE L’ASTROLOGIA HERMÈTICA

Sebastià Robí

En Els Ulls de l’Esperit oferirem els elements fonamentals del simbolisme astrològic i la seva relació amb altres qüestions com són els enigmes que participen de la tradició essencial de la vida:

30 – SIMBOLISME DE L’ASTROLOGIA HERMÈTICA

La natura visible i l’ocult invisible.

«Et diré clarament allò que desitges saber, sense entreteixir enigmes,

sinó amb paraules senzilles, com és just que parlin els amics.

El qui veus és Prometeu, el qui va donar el foc als mortals.»

[Episodi III] – EL PROMETEU ENCADENAT, Èsquil (525 aC – 456 aC)

L’astrologia tradicional, en companyia d’altres ciències naturals, tenen per objectiu d’ajudar als consultants a resoldre els reptes i presentar propostes que permetin superar amb èxit els accidents del destí. Així, una carta astral, a partir del simbolisme tradicional dels 12 signes zodiacals i dels seus planetes domiciliats, presenta conclusions sobre els principals aspectes de la vida humana: psicologia, salut, formació, espiritualitat i gestió adequada dels afers laborals, familiars i socials. Però en aquest treball d’ajuda natural envers el consultant queda ocult un simbolisme de l’astrologia hermètica i sobrenatural que avui volem ressaltar: La mitologia clàssica és i ha estat el fonament ocult del seu simbolisme hermètic. És a dir, allò amagat que l’etimologia llatina descriu com “occultus”. Ocultar: ‘cobrir circularment alguna cosa que resideix al seu interior i que habita amagada o escapa a la simple vista’. Per això podem afirmar que el simbolisme del cercle zodiacal amaga al seu interior, de forma hermètica, oculta, un simbolisme mitològic de gran bellesa i màgica eloqüència.

Aquest simbolisme interior de l’astrologia hermètica rau, a més, amb un fet que sovint passa desapercebut. La tradició sobre els misteris sempre ha parlat de la ‘Vida vera’ gràcies a la necessària unió del cel i la terra, del volàtil i el fix, del foc i l’aigua, de l’aire i la terra, del visible amb l’invisible, del natural amb el sobrenatural, en definitiva de la vida encarnada concretant el seu déu ocult.

Louis-Ghislain Cattiaux (1904-1953), diu en El Missatge Retrobat: «L’art consisteix a fer aparèixer el sobrenatural ocult en el natural.»1 i també al verset (37.63) «El món caigut és, en realitat, l’immund, sota el qual està ocult el veritable món que hem de retrobar i magnificar en Déu.»

Per això els antics afirmen que el veritable Art és aquell que no necessita perfecció. L’art perfecte és el repòs, la pau. En hebreu, xalom ({wl#) vol dir: pau, repòs. Paraula que defineix allò que roman ocult, en silenci, dins l’encarnació d’aquest món, d’aquest exili. I, curiosament pel nostre zodíac particular, dins la nostra carta astral, erren els planetes en un cicle i un moviment constant.

Contràriament al que hom pensa, l’origen de qualsevol art no es el resultat d’una necessitat decorativa o estètica, sinó la necessitat de dominació màgica. A l’edat de pedra, les pintures rupestres escenificaven el seu contingut màgic dins els rituals de cacera que els eren propis, ja que els homes hi manifestaven una necessitat de domesticació dels animals o de control. Posteriorment, altres arts com la música, la dansa o el cant, originàriament no foren més que el suport del pensament màgic conciliant-se amb el món hostil o manant-lo. Segons Mircea Eliade, les nombroses empremtes de mans marcades amb sang que s’alcen sobre efígies, sobre pintures murals rupestres o amb fletxes plantades als indrets vitals, constitueixen marques visibles dels rituals secrets de possessió màgica.2 Igualment moltes cultures del Neolític van construir monuments megalítics que representaven el nucli de la seva vida espiritual entorn el misteri de la mort. El menhir era una gran pedra clavada verticalment a terra, clara significació de la divinitat, de l’eix, «cronos».3 I el dolmen, format por dos grans blocs de pedra col·locats verticalment i un altre bloc col·locat al damunt, horitzontalment, biga de la tradició viva, que servia per a assenyalar les sepultures col·lectives. Potser, avui les pedres amb més significació històrica de «cronos» són les de l’observatori astronòmic de Stonehenge o també, les de Carnac a Bretanya. L’astrologia hermètica era i encara és l’escenari on parla el cel sota la batuta harmònica de les esferes. És un art ancestral4 que mai ha deixat de banda els pobles que l’han escoltat, és l’art que parla dels misteris de la vida, de la mort i de la resurrecció. És l’art cosmològic, guaridor, hermètic i sagrat que només el lector interessat podrà identificar com a tal.

Per interpretar adequadament una carta astral, cal treballar la part analítica i aplicar després amb paciència el mètode sintètic proposat per la tradició hipocràtica.5 La principal eina de treball d’aquesta ciència és l’analogia. Seguidament, i a partir dels quatre elements de foc, terra, aire i aigua, tots els autors clàssics presenten el simbolisme essencial. Per exemple, Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232-1316) demostrava en els seus tractats que la medicina humoral estava fonamentada en els quatre elements naturals que corresponien als quatre humors de la medicina hipocràtico-galènica: (còlera – melancolia – sang – flegma).6

Als inicis de l’astrologia, l’accés immediat a les dades fonamentals d’una carta natal, només era possible gràcies a l’observació directa del cel. Seguidament, l’astròleg interpretava el seu simbolisme perquè havia rebut per transmissió oral aquests coneixements. Més tard alguns savis van deixar tractats per a generacions posteriors. Els primers testimonis escrits que es coneixen es van trobar a Babilònia (4000 aC). No fa gaire, a Egipte, han estat descoberts jeroglífics amb més de 5000 anys d’antiguitat de clara significació astrològica. Usaven ideogràfics detallant les diverses constel·lacions dels cels de l’època. Al Museu del Louvre de París, el zodíac del sostre del temple de Isis de Denderah trobat al Alt Egipte sembla que representaria el cel de fa uns vuitanta mil anys. A la Xina (1500 aC), veiem que eren usats amb normalitat els horòscops d’emperadors o que planificaven esdeveniments –sovint militars– seguin els moviments de les constel·lacions. S’han trobat també en el continent Americà testimonis esculpits en pedra de la civilització Maia, a les terres altes de Guatemala (1500 aC) o a les ciutats del Yucatán o d’altres cultures andines. Aquestes observacions d’una precisió extraordinària acostumaven a ser calendaris basats en la posició dels astres i tenien funcions religioses o eren necessaris per a rituals propiciatoris. Però és a finals del segle XX que han aparegut en unes coves neolítiques de França les representacions del zodíac, –potser ara– les més antigues i monumentals mai trobades, de més de 10.000 anys i, que ens permet dir que l’ordre còsmic ja era un coneixement hermètic7 molt antic però pràctic i necessari per la perpetuació de l’espècie. Pràctic perquè era una ciència que buscava administrar adequadament els recursos que mantenien la vida del poble. Necessari perquè calia preveure molts aspectes relacionats amb la cacera, l’agricultura, la criança del bestiar estabulat, la salut personal, la preparació de les medicines, la recerca del moment oportú dels rituals sagrats o de les activitats màgiques, la confecció de talismans,8 i a trets, la consulta política, militar o personal de la reialesa.9

Com a doctrina científica, l’estudi astronòmic va permetre especular sobre les influències dels astres a partir del món sublunar,10 especialment sobre el destí humà, (l’astrologia judiciària). Però hermèticament l’astrologia ha estat al costat de la medicina, potser per indicar que era la ciència guaridora del cosmos.11 Sempre va acompanyar el coneixement humà, la filosofia que cercava la guarició del cos, l’ànima i l’esperit humans. Per això, el simbolisme va ordenar els dotze signes zodiacals en quatre grups de tres, és a dir, els quatre elements en cardinals, fixes i mudables. La transmissió astrològica i l’art interpretatiu es fa sota el vel de les imatges i dels símbols quan l’estudiant receptor està preparat. Blaise de Vigenere, cabalista cristià del segle XVII, en el seu “Tractat del foc i de la sal” diu que existeixen tres mons: el intel·ligible, el celestial i l’elemental que, com acaben de veure, correspondrien a l’ànima, a l’esperit i al cos de l’home. “Cada u d’aquest tres mons”, diu, “posseeix una ciència particular” disposant d’un sentit doble: un vulgar i un altre secret. Per tant, a partir dels lligams qualitatius de càlid, sec, fred i humit giravolten en el cel els elements de foc (càlid i sec), terra (fred i sec), aire (humit i càlid) i aigua (fred i humit) i sorgint d’ells la divisió ternària de cardinals, fixes i mutables. Troben aquesta triplicitat essencial en tots els compostos naturals i en els components alquímics de mercuri, sofre i sal. La filosofia hermètica afirmava que de la barreja dels quatre elements en resultava tota la diversitat de coses i éssers de l’existència, gràcies a tres tipus d’acció: Primer, l’acció del foc sobre l’aire produint el sofre, l’acció de l’aire sobre l’aigua produint el mercuri i, l’acció de l’aigua sobre la terra produint la sal. Sembla evident doncs que els quatre elements de la natura no són aquells que observem diàriament. Per tant, l’objecte profund d’aquest estudi és ajudar a l’home ha recuperar la memòria perduda i fer operatiu el secret particular. De fet, l’astrologia va transmetre oralment l’alfabet secret de tot allò visible al cel segons la relació d’harmonia entre els set planetes. En aquest sentit, el regne mineral ens ofereix una clara analogia quan relaciona el Sol amb l’or, la Lluna amb la plata, Mercuri amb mercuri, Venus amb coure o bronze, Mart amb ferro, Júpiter amb estany i Saturn amb plom. Algunes analogies es fan ressò d’aquestes claus simbòliques quan els calendaris setmanals donen nom particular a cada dia diferent: dilluns dia de la Lluna, dimarts dia de Mart, dimecres dia de Mercuri, dijous dia de Júpiter, divendres dia de Venus, dissabte dia de Saturn i diumenge dia del Sol. De fet l’estudi dels cels arriba a Grècia amb les expedicions d’Alexandre el Gran, encara que el món platònic i pitagòric de l’època de seguida el fan seu. El cosmos és la base filosòfica dels grecs, de la seva teoria de l’harmonia12 de les esferes i de la reunió del cel amb la terra i dels principis hermètics del microcosmos (l’home) i del macrocosmos (univers) que més tard usarà tot l’Imperi Romà. Al llarg dels anys, de generació en generació s’han transmès un corpus simbòlic, que successivament, els savis de cada temps han sabut passar sense alterar. Gràcies a ells, avui podem llegir una història apassionant: El llenguatge de les estrelles i la seva mitologia hermètica.

Els mites d’Hèracles

Astrologia

Hèracles i el lleó Nèmea – Zurbarán – 1634

L’Hèracles provinent de Creta va ser el gran propiciador de l’art agrari, en especial el del conreu de l’olivera. L’art agrari per alimentar al poble era i és la unió d’allò que proporciona la natura (la terra) i el cel amb gràcies als cicles anyals del sol i de la lluna. Cal dir que l’art de conrear els camps, l’agricultura d’allò ocult dins la terra, ja havia aconseguit vers la meitat del segon mil·lenari abans de Crist, a Creta, tres èxits molt mediterranis: el pa, el vi i l’oli. La terra dels Hiperboris era, doncs, la mateixa illa de Creta i, sota la influència de Micenes, arribà a les regions situades al sud-est de Grècia. De forma resumida, la mitologia d’Hera i Hèracles, radica en el fet que aquest darrer és l’importador de l’any solar en el regne de la lluna presidit per Hera. Hera que significa “any” (personificació de la força de la natura) i Hèracles “el famós gràcies al seu any” representa que el significat ple d’Hèracles seria (el famós gràcies a la força de la vegetació del seu any). Així la mitologia el vol un Sol heroi enfront la Lluna, i caldrà realitzar un seguit de gestes, la interpretació de les quals explica l’origen dels dotze signes del zodíac, és a dir, dels dotze treballs d’Hèracles associats pel antics al pas del Sol damunt la banda zodiacal:

Hèracles i l’Hidra, mosaic romà de Llíria (Camp de Túria)

  1. – Àries, estaria representat pel senglar d’Erimant que Hèracles porta fins a Micenes.

  2. – Taure, seria el domini sobre el toro de Creta.

    Astrologia

    Hèracles i l’Hidra, mosaic romà de Llíria (Camp de Túria)

  3. – Bessons, representa la seva victòria sobre els germans Molíons.

  4. – Cranc, és la victòria sobre l’Hidra de Lerna.

  5. – Lleó, és la mort del lleó Nèmea.

  6. – Verge, la victòria sobre Hipòlita, la reina de les amazones.

  7. – Balança, representa la recollida de les pomes d’or al jardí de les Hespèrides.

  8. – Escorpí, la victòria sobre les aus del llac d’Estimfal.

  9. – Sagitari, la victòria sobre el centaure Nessos.

  10. – Capricorn, la victòria sobre la cérvola de Cerínia que assolava les collites.

  11. – Aquari, la victòria sobre Augias, rei d’Elis.

  12. Peixos, representat pel transport dels bous de Geríon a través de les aigües.

D’aquesta manera, Hèracles va ser entès com “el famós gràcies a l’any del Sol” i, l’antic ordre de l’any lunar que regulava el món agrari durant 354 dies i 9 hores es va adaptar al nou ordre de l’any solar, de 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 46 segons.

Aforisme 53 – «Necis que penseu Déu, enceneu-lo en vosaltres!»

EL FIL DE PENÈLOPE – Emmanuel d’Hooghvorst (1914-1999)

1 CATTIAUX L., El Missatge Retrobat, Edicions Obelisc, Barcelona, 1988, p 117. Verset (9,53).

2 ELIADE M., Historia de las Creencias y de las Ideas Religiosas, Vol. III/1, Ediciones Cristiandad, Madrid, 1983, pp 271 à 273. (EM-HCIR)

3 Pels grecs, Cronos, era el fill d’Uranós (Cel) i de Gea (Terra). Va ser relacionat amb Saturn, el déu romà. Posteriorment, alguns grecs el van relacionar amb el mot (‘temps’) i per això el descrivien com un vell amb una dalla, el Pare del Temps. Per a més informació: ELIADE M., Lo sagrado y lo profano, Editorial Labor SA, Sant Adrià de Besòs, 1992, pp 32 à 42 i pp 101 à 102. (EM-SP)

4 Al text «El prometeu encadenat» d’Èsquil (Eleusis 525 aC – Gela 456 aC) , és dit: «CORIFEU: Un gran benefici vares regalar als homes. PROMETEU: I encara, a més a més, els vaig concedir el foc. […] Gràcies a això descobriran nombroses arts.»

5 La tradició hipocràtica fundada pel metge grec Hipòcrates (Cos, Dodekánesos 460 aC – Làrissa ?), deixà una brillant escola de deixebles. Els mateixos continguts científics d’aquells temps es van transmetre de forma, força estable, fins a finals del segle XIX.

6 La ciència de Ramon Llull, (l’Art de Ramon), és un tot cohesionat que respon a uns començaments únics, dotats d’una admirable capacitat d’articular les disciplines particulars per tal de cobrir les necessitats científiques de totes elles. Consultar: RAMON LLULL, Començaments de medicina i Tractat d’astrologia, Comissió editora del Patronat Ramon Llull, Palma de Mallorca, 2002 (RL–CMTA).

7 Hermètic, que pertany a Hermes Trismegist, savi identificat de forma fabulosa amb el déu egipci Thot . Va proposar l’alliberació humana per mitjà de la gnosi. Per ciència hermètica s’entén l’obra de regeneració, la vera creació que realitza l’adepte. A nivell alquímic aquesta obra es realitza sobre el regne mineral i el corpori –tot i estar sotmesos aquests a les influències astrals–, perquè el savi –l’adepte–, els transmuta alliberant-los de les determinacions zodiacals.

8 Un talismà és un segell, una figura, el caràcter i la imatge d’un senyal celesta, d’un planeta o d’una constel·lació destinats a atraure les seves qualitats i les seves influències. Estan preparats ritualment per a conferir-los una acció màgica o protectora. La seva confecció és una disciplina tradicional que pertany a la màgia natural. Veure, DOM JEAN ALBERT BÉLIN, Tratado de los talismanes o figuras astrales, Ediciones Obelisco, Barcelona, 1995. (DJAB-TTFA)

9 A Catalunya tenim molts exemples de la consulta astrològica dels reis. Bartomeu de Tresbéns –i no Tres Vents com posa el pròleg d’un manuscrit de París– estigué al servei d’En Pere III (1319-1387), tretze anys com a mínim (1361-1374); expert en astrologia, va poder profunditzar en l’estudi de l’horòscop del rei i del seu infant Joan. Redactà abans del 1373 un tractat d’astrologia titulat Llibre de nativitats, que va dedicà al rei Pere, en el qual reuní els postulats més coneguts de l’astrologia tradicional grega i àrab de l’època. En aquest mateix sentit, l’any 1617 va sortir imprès el “Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”, de Fra Miquel Agustí.

10 Els antics han argumentat que els astres, per damunt de la Lluna, no disposen de cap inharmonia.

11 La concepció tradicional de kósmos ja era molt present al Timeu de Plató i formava part de la cosmologia d’Aristòtil; també apareix en diversos indrets del Talmud i dels Midraixim. Molts autors jueus medievals, per exemple contemporanis a Maimònides com ara Josep ibn Tsadíc, jutge de la comunitat de Còrdova al temps de la naixença de Maimònides se’n feren ressò d’aquest tipus de filosofia. Però de fet la idea provenia de més lluny: la civilització egípcia va assegurar un panteó còsmic partint del mite solar fonamental d’Osiris.

12 Confessava Heràclit que l’harmonia invisible és més bella que la visible. En el Zohar, un dels primers llibres fonamentals de la càbala jueva, Rabbí Abba parlava d’aquesta harmonia de la creació, dient: «Tot en el món està dividit en dues parts, una de elles visible i un altre d’invisible. Allò que és visible no és si no el reflex d’allò que és invisible.»

ELS ULLS DE L'ESPERIT
ELS ULLS DE L’ESPERIT

Sebastià Robí. Astròleg i especialista.