028 – LES FEINES AGRÍCOLES DELS 12 MESOS DE L’ANY

Secció setmanal de difusió de l’astrologia tradicional a càrrec de l’astròleg

Sebastià Robí

En Els Ulls de l’Esperit oferirem els elements fonamentals del simbolisme astrològic i la seva relació amb altres qüestions com són els enigmes que participen de la tradició essencial de la vida:

028 – LES FEINES AGRÍCOLES DELS 12 MESOS DE L’ANY

SIGNES I CARACTERÍSTIQUES NATURALS 1

Àries: Època de germinació, energia del desenvolupament natural.

Taure: Vigorització i enfortiment, creació de la forma.

Bessons: Vivificació i època de floració.

Cranc: Fecundació i fertilització.

Lleó: La maduresa i la multiplicació de la llavor.

Verge: La collita, utilització del que dona la natura.

Balança: Equilibri i ajust a l’economia de la natura.

Escorpí: Processos limitadors de la vida natural, continuació de la vida dins la llavor.

Sagitari: El somni hivernal de la natura.

Capricorn: Cristal·lització de les formes a l’hivern.

Aquari: Temps d’espera, abans de la primavera.

Peixos: L’esclat de les llavors dins la terra.

«EL TAPÍS DE LA CREACIÓ»2 DE LA CATEDRAL DE GIRONA. S. XI

Cap poeta ni cap prosista no es trobarien que poguessin lloar dignament la bellesa dels pensaments continguts en la narració de la creació del món.

Filó d’Alexandria.

«EL TAPÍS DE LA CREACIÓ» DE LA CATEDRAL DE GIRONA (S. XI)

Presentar un obra d’art com el «Tapís de la Creació» amb un sentit tant sagrat, profund i vital, i fer això sense oblidar els aspectes màgics i meravellosos de l’art romànic, quasi es impossible. L’estudi de l’art de l’edat mitjana posa en evidència clarament la diferència que interessa aquí remarcar: l’art de l’època romànica és un art sagrat, mentre que l’art de l’època gòtica és un art més religiós. L’art sagrat és una còpia o una «imitació»3 humana de l’acte creador de la Divinitat. Segons S. Isidoro: «imitar, (aemulus) és aquell que es dedica a la mateixa cosa que un altre, com si diguéssim imitador i amant d’ella.»4 És una de les manipulacions sobre la matèria, més bella i noble que hom pot realitzar. A. K. Coomaraswamy, a propòsit de la «creació humana»5, diu: «Totes les tradicions remarquen l’analogia entre els artificis humans i divins; ambdós són “els que fan mitjançant l’art” o “per una paraula concebuda en l’intel·lecte”. Com ho expressen els llibres indis: “Hem de construir com ho feren els déus en el principi”. Tot això no és més que repetir amb altres paraules que “la similitud és respecte a la forma”. La “imitació” és l’operació de donar cos en la matèria a una forma preconcebuda; i això és precisament el que volem dir per “creació”. L’artista és la providència de l’obra que s’ha de fer.» En el Romànic, el concepte d’art era un concepte tradicional. Tradició i Càbala tenia el mateix sentit en les tres religions monoteistes de l’època. Càbala (KBL) significa rebre i tradició (del llatí tradere) significa transmetre de mà en mà. La funció principal de l’art medieval era unir, «commoure» i «comunicar», no proporcionar sensacions o emocions estètiques. D’una manera general, podem dir que els components iconogràfics del Romànic sovint són un món desproveït d’unes mides fixes i d’una tercera dimensió. En aquesta realitat plàstica, els objectes representats se situen i desplacen únicament en relació a l’espectador, però no en relació els uns amb els altres. Els canvis de lloc no alteren ni els volums ni les aparences d’aquests objectes, que poden ser considerats com éssers autònoms i proveïts de qualitats atributives i, en certa manera, immutables. És un tipus d’art que és senzill en la representació exotèrica (exterior), però amb una marcada simbologia esotèrica (interior).

EL «TAPÍS» I EL SEU CONTEXT SIMBÒLIC

El «Tapís de la Creació» constitueix un catàleg de l’arquitecte del món (imatge de la gran Obra alquímica), que es representa en visions sintètiques: al centre, Crist (Messies Salvador) com a eix absolut de les coses i dels éssers creats, de la llum, de les aigües separades, de les dues grans lluminàries del firmament (el sol i la lluna), dels monstres i animals marins, de les aus alades que volen damunt de la Terra, de l’home Adam dominador de tots els animals, dels arbres fruiters i d’Eva formada d’una costella d’Adam. I a l’exterior del propi ordre o «cosmos» de la creació: els quatre vents, com també l’ordre de l’any (Annus) en el rectangle terrestre i esdevenir del temps, que transcorre en la terra dels quatre rius.

LA ICONOGRAFIA

La iconografia actual consta de tres parts ben diferenciades: una és el tema de la Creació, l’altra és el tema dels quatre rius del Paradís amb el Calendari associat a l’agricultura i la tercera és el tema de la Santa Creu. Les dues darreres són les parts que resten més incompletes.

ELS MESOS DEL CALENDARI

Segons l’etimologia de Sant Isidoro6: «1. Mes es una palabra griega derivada del nombre de la luna, que en griego se llama méne. De ahí que, entre los hebreos, los meses en su genuina concepción no se computan por la órbita del sol, sino por el ciclo de la luna, que va de nueva a nueva. 2. Los primitivos egipcios, a causa de la velocidad del curso de la luna y con el fin de no caer en un error de cálculo debido a esta celeridad, computaron los días del mes fijándose en el curso del sol, cuyo movimiento más lento podía ser comprendido con mayor facilidad.» Aquesta qüestió també explicaria en part la reiterada aparició de la lluna en tots els mesos del «Tapís».

LES FEINES AGRÍCOLES

Les feines agrícoles 7 representats al vol del «Tapís» són una clara metàfora del tipus de creació proporcionada per la Ciència Sagrada, és a dir: La unió amb déu per mitjà de l’intel·lecte: La llavor enterrada dins l’home. Respecte al tema de la llavor dins l’home (llavor de l’arbre filosòfic), un comentari dels Rabins en el Talmud de Babilònia, tractat Agadot, diu que la dimensió del Sant, beneït sia! és diferent a la dimensió de l’home: «en la dimensió del Sant, beneït sia! un got buit no pot omplir-se però, un got ple, pot ser encara més ple.» Pels rabins, es tractaria de l’operació que consisteix a fer concentrar el nostre intel·lecte, per mitjà de la «Gràcia», sobre el misteri de la Salvació. La llavor és fecundada i aquell mestre interior que restava mut dins el cos de l’home, gràcies a les feines agrícoles, comença a parlar i a ensenyar. Això ens indica que aquell que ha entès un cop, pot continuar omplint el got, però aquell que és buit (podríem dir, per la llei dels contraris, ple de les coses del món) no pot omplir-se. «Si cerques la Saviesa, ella et cercarà i t’atraurà magnèticament8 En un verset de L. Cattiaux queda resumida la fi de tota la Saviesa tradicional que les imatges i els símbols ens expliquen reiteradament, encara que sota formes diverses, segons les circumstàncies religioses de cada poble: «La unió amb Déu és la veritable recompensa del perfecte. El pinyol està amagat dins la carn, l’ametlla es troba sota la fusta i el germen reposa dins l’aigua nodridora.Qui separarà la llum de les tenebres? I qui manifestarà el foc ocult del Senyor?” Qui transformarà la llet virginal en la consistència corporal del Fill nounat?“»9

L’ANY I LES FEINES AGRÍCOLES AL «TAPÍS»

Dintre d’una rodona blanca hi ha un home barbut, que té sobre el genoll esquerre una rodona amb dotze pontets amb la llegenda ANNUS. Primer diu AUTUMNUS. Hom afirma que s’hi podia llegir la paraula NUX, que vol dir nou –d’una noguera–, però, avui, no és possible. En el compartiment primer de l’esquerra hi ha representada una figura femenina i dos vents que bufen per damunt. Amb dificultat, hom pot llegir-hi CALEFACIENS, que vol dir escalfar-se. A la dreta de la Tardor. Està representat l´estiu per un home que sosté una dalla amb la mà dreta i unes espigues amb l’esquerra. Diu ESTAS, estiu, per sota FLAX i SOL, que pot voler dir Reflex del Sol. Finalment arribem als dos últims compartiments de la sanefa superior del Tapís, dels quals només n’hi ha un, el del riu Gihon –ja que diu GEON–, que en principi cal suposar que van encloure la representació dels Quatre Rius en sortir del Paradís de l’Edèn per a regar el jardí. El primer mes del qual queda un tros visible és el de febrer, ja que diu FEBRUARIUS, que prové del llatí FEBRUA. A continuació, en sentit ascendent diu DIES SOLIS, dia del sol perquè per al món romà els dies tenien el nom dels set planetes astrològics tradicionals. Seguidament, i sempre en sentit ascendent, tenim el mes de març. Diu MARCIUS. Un cap amb ales bufa vent fred expressat per la paraula FRIGUS, i una cigonya porta darrera el coll la paraula CICONIA. Seguidament s’hi llegeix APRILIS. La representació principal està formada per un home que llaura la terra amb una arada de rodes conduïda per cavalls. Segueix el mes de maig: diu MAIVS. En la part superior hi ha el sol i a més diu la paraula SOL. I amb això arribem al darrer dels mesos d’aquesta sanefa lateral, que està dedicat al juny: diu IVNIVS.

1 ESTEVE CARBÓ I PONCE – Astrologia Tradicional – Manual pràctic – Mandala – J. J. de Olañeta, Editor – Barcelona 2019, (p 111).

2 ESTEVE CARBÓ – Facultat de Belles Arts – UNIVERSITAT DE BARCELONA – Tesi doctoral inscrita amb el número 36 al departament d’Estructura de la Imatge i de l’Entorn. Publicacions Universitat de BarcelonaGran Via de les Corts Catalanes, 585 – 08007 Barcelona – Col·lecció de Tesis Doctorals Micro-fitxades núm. 3518 – Any 1999 – ISBN 84-475-2123-0 – Dipòsit legal: B-19794/99.

3 «Imitar»: μιμ_oμαι, (mimeomai) representar. (He 13, 7) «Recordeu-vos dels qui […] us han anunciat la paraula de Déu […] imiteu-ne la fe

4 SAN ISIDORO DE SEVILLA, Etimologías, Tomo I, Ed. BAC, Madrid, 1982. p.805.

5 La Filosofía Cristiana y Oriental del arte, Ed. Taurus, 1980, p. 31

6 SAN ISIDORO DE SEVILLA, Etimologías, Tomo I, Ed. BAC, Madrid, 1982. p 543.

7 «Amb això, el Senyor, el Gran Creador, aquell que per mitjà del seu coneixement profund compren la misteriosa gràcia, va dir: No és de manera irreflexiva com un amo espiritual es trobat ni com la Justícia designa o escull el cap. I és per això que té nombrat a tu ¡per tot llaurador diligent del sòl!» El Avesta, textos del Mazdeisme, Ed. Clásicos Bergua, Madrid, 1974, p. 83.

8 HEINRICH KHUNRATH, Amfiteatre de l’Eterna Sapiència, Reproducció de l’edició de París de 1900, Collection Sebastiani, Milano, 1975.

9 El Missatge Retrobat, I/26; Ed. Obelisc, Barcelona, 1988, p. 27. Louis Cattiaux nasqué a Valenciennes, el 17 d’agost de 1904, i morí a París el 16 de juliol de 1953. «Le Message Retrouvé» comença a escriure’l l’any 1938 i el deixà inacabat a la seva mort. En la seva tarjeta de presentació deia: L. C. pintor, poeta i boticari. Darrerament de la seva obra s’ha publicat en castellà «Física y Metafísica de la Pintura * Obra Poética» Biblioteca LA PUERTA, Ed. Arola Editors, Tarragona, 1998.

ELS ULLS DE L'ESPERIT
ELS ULLS DE L’ESPERIT

Sebastià Robí. Astròleg i especialista.