Pere Casaldàliga i Pla

Salta a la navegació Salta a la cerca

Infotaula de personaPere Casaldàliga i Pla
C.M.F.
Pere Casaldàliga.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement 16 febrer 1928 Modifica el valor a Wikidata
Balsareny (el Bages) Modifica el valor a Wikidata
Mort 8 agost 2020 Modifica el valor a Wikidata (92 anys)
Batatais (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mort Causes naturals Modifica el valor a Wikidata (Malaltia respiratòria Modifica el valor a Wikidata)
  Prelat emèrit de São Félix do Araguaia
27 d’agost de 1971 – 2 de febrer de 2005
Dades personals
Religió Església Catòlica Romana Modifica el valor a Wikidata
Conegut per Tasca a l’Amazònia brasilera
Activitat
Ocupació Teòleg, sacerdot catòlic, escriptor i poeta Modifica el valor a Wikidata
Orde religiós Fills del Cor de Maria Modifica el valor a Wikidata
Ordenació sacerdotal 31 de maig de 1952
Consagració 27 d’agost de 1971
per Fernando Gomes dos Santos
Premis

Lloc web http://araguaia.pangea.org/ https://casaldaliga-causas.org
Musicbrainz: fb63fff6-9c50-40c2-8414-1e7290a5da58 Modifica els identificadors a Wikidata

Pere Casaldàliga i Pla (Balsareny16 de febrer de 1928 – Batatais8 d’agost de 2020)[3] fou un religiós claretià, escriptor i poeta català, que va viure gran part de la seva vida al Brasil, país on era bisbe de la Prelatura territorial de São Félix, a l’estat de Mato Grosso. Va estar sempre vinculat a la teologia de l’alliberament i fou considerat un defensor dels drets de les persones menys afavorides.

Biografia

Fill d’una família tradicional, Casaldàliga neix a Balsareny, a la comarca del Bages, el 1928. Molt aviat sent la vocació sacerdotal i, als 9 anys, es trasllada a estudiar al seminari dels claretians de Vic.

Són especialment interessants els seus records de joventut: «Amb la guerra vaig aprendre a escoltar la gent gran, que comentava coses molt greus, fins i tot vaig aprendre a callar com ells. A la vella casa pairal del meu pare, habitada llavors per l’hereu, el meu oncle Josepet i els seus, moltes vegades vaig haver de silenciar -davant els milicians, ebris de vi i de preguntes- el parador de les monges de la primera escola o l’amagatall dels desertors, o el pas de qualsevol sacerdot o frare amb el nom canviat o indumentària sospitosa», explica.

Pere Casaldàliga va dur a terme les seves primeres tasques com a sacerdot a Sabadell, Barcelona, Barbastre i Madrid,[1] i va exercir diverses funcions i càrrecs dins de la comunitat dels claretians: formador, director de la revista Iris, responsable del Seminari de Barbastre, etc. La seva visió d’una església «diferent», basada en l’exercici d’una fe adulta, coresponsable, lliure, pobra i sense jerarquies imposades, el va dur a ser pioner en una nova manera de fer comunitat.

Seguint la seva vocació missionera, el 1968 viatjà al Brasil per a fundar una missió claretiana a la regió de l’Araguaia, a l’estat del Mato Grosso,[4] a l’Amazònia. Des d’aleshores, no va tornar mai més a Catalunya.

En arribar a l’Araguaia va trobar una regió sense cap presència de l’Estat. Sense metges ni escoles. On l’única llei era la «llei del 38», imposada pels grans terratinents contra els petits camperols sense terra i els pobles indígenes. En poc temps, Casaldàliga va enterrar 1.000 peons «sovint sense taüt i moltes vegades sense nom».

El 27 d’abril de 1970 fou nomenat administrador apostòlic de la prelatura que acabava de fundar, i el 23 d’octubre de l’any següent fou nomenat bisbe titular de São Félix do Araguaia.[4]

El mateix dia de la seva ordenació episcopal, Casaldàliga va fer públic un extens document on analitzava detalladament cada un dels casos d’explotació i maltractament de petits camperols i indígenes apuntant responsables i causes. El document, titulat «Una església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social», és considerat un dels més importants en la història de la lluita per la terra al Brasil.

Fruit d’aquella primera denúncia i del compromís obertament assumit a favor dels camperols, peons i pobles indígenes, i contra els terratinents i les empreses de l’agronegoci, Casaldàliga va rebre nombroses amenaces de mort i va patir diversos intents d’assassinat.

Seguidor de la teologia de l’alliberament, Casaldàliga va ser bisbe d’aquesta prelatura de l’Amazònia durant quaranta anys.[4] En tot aquest temps, va construir una església popular, oberta, compromesa, coherent i que opta decididament i obertament pels més pobres.

Les seves posicions obertament favorables a una profunda renovació de l’Església, el van dur a tenir problemes amb el Vaticà durant el papat de Joan Pau II. El 1988 va ser cridat al Vaticà per a explicar la seva conducta, la seva orientació pastoral i la seva posició política.

Això no obstant, més enllà de l’acció que va dur a terme a l’Araguaia, Casaldàliga va ser fundador i impulsor de pastorals i moviments socials que avui són referència mundial en la lluita per la terra i pels drets dels petits camperols i indígenes, com ara la Comissão Pastoral de la Terra, el Conselho Indigenista Missionário, o el Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra.

En complir els 75 anys, Casaldàliga presentà la seva renuncia com a bisbe, tal com suggereix el Codi de Dret Canònic. Amb tot, va decidir romandre a la diòcesi que havia presidit durant més de 35 anys i va reclamar la participació de la comunitat en l’elecció del seu successor.[5] El 2 de febrer de 2005 va ser rellevat,[6] però continuà treballant amb els indígenes i camperols.[4]

Llegat

Casaldàliga va publicar més de 50 obres de prosa i poesia, que es poden consultar lliurement a internet, i va fer centenars d’entrevistes arreu del món. Tota aquesta documentació es conserva classificada a l’Arxiu de la Prelatrua de São Félix do Araguaia, la qual conté més de 300 mil documents que són un reflex de la història de la lluita per la terra a Llatinoamèrica.

El 2013 s’estrenà una minisèrie amb la participació de TV3 sobre la seva vida, titulada Descalç sobre la terra vermella, que està basada en el llibre homònim que va escriure Francesc Escribano.[7]

Obra publicada

Va publicar obres tant en català, com en castellà i portuguès, entre les quals destaquen Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975), Pere Llibertat (1978), Aïrada esperança (1978), Cartas a mis amigos (1992), Sonetos neobíblicos, precisamente (1996), Evangelio y Revolución i Amerindia, Morte e Vida (2000):[1]

  • Palabra ungida (1955)
  • África de Colores (Promoción Popular Cristiana, 1961)
  • Una Iglesia de la Amazonía en conflicto con el latifundio y la marginación social (1971)
  • Clamor elemental (1971)
  • Yo creo en la justicia y en la esperanza (1975)
  • La muerte que da sentido a mi credo (diari 1975-1977)
  • En rebelde fidelidad (diari 1977 – 1983)
  • Pere Llibertat (1978)
  • Aïrada esperança (1978)
  • Missa da terra sem males (amb Pedro Tierra, 1980)
  • Comunidade, ecumenismo e libertação (1983)
  • Experiencia de Dios y Pasión por el Pueblo (1983)
  • Cantares de la eterna libertad (1984)
  • Fuego y ceniza al viento. Antología espiritual (1984)
  • Nicaragua, combate y profecía (1986)
  • Francisco Jentel, defensor do povo do Araguaia (1986)
  • El tiempo y la espera (1986)
  • Encara avui respiro en català (1987)
  • El vuelo del Quetzal (1988)
  • A l’aguait del Regne. Antologia de textos 1968-1988 (1989)
  • Todavía estas palabras (1989)
  • Les coqs de l’Araguaïa (1989)
  • Aguas do Tempo (1989)
  • Durst nach Liebe und Grechtigkeit (1989)
  • La flor de Izote que rebrota entre ruinas y cenizas (amb Jon Sobrino i Pablo Richard, 1990)
  • Llena de Dios y tan nuestra. Antología Mariana (1991)
  • Sobre la opción por los pobres (1991)
  • Cartas a mis amigos (1992)
  • Espiritualidad de la Liberación (amb José María Vigil, 1992)
  • Nuestra espirtiualidad (1993)
  • Sonetos neobíblicos, precisamente (1996)
  • Ameríndia, morte e vida (amb Pedro Terra, 1997)
  • Evangelio y Revolución i Amerindia, Morte e Vida (2000)
  • Cuando los días dan que pensar. Memoria, ideario, compromiso (2005)
  • Orações da caminhada (2005)
  • Versos adversos: antologia (amb Enio Squeff, 2006)
  • Martírio do padre João Bosco Penido Burnier (2006)
  • Cartes marcades (2007)
  • Con Jesús, el de Nazaret (2005)
  • Els ulls dels pobres (amb Joan Guerrero, 2005)
  • Una vida enmig del poble (2007)
  • Joventut amb esperit (amb pròleg de Josep Maria Soler, Editorial Claret, 2018)