Joan Olibo*, nascut el 24 d’octubre de 1909 a Sant Cebrià (Pyrénées-Orientales), mort el 5 de juliol de 2000 a Perpinyà (Pyrénées-Orientales); empleat municipal de Perpinyà; activista radical de l’aleshores socialista SFIO; maçó; resistent (Alliberament-Sud; moltes xarxes de pas a Espanya i informació); alcalde de Sant Cebrià de Rosselló (1956-1989); mutualista.

Jean Olibo provenia d’una família de Sant Cebrià, una ciutat costanera del sud del Rosselló. El seu pare, André Olibo, era policia i després, un cop jubilat, va fer de pagès a Sant Cebrià. Vint-i-set anys, l’any 1909, era, segons el testimoni del seu fill, un “republicà socialitzador” que fou enterrat civilment. La seva mare, Marie Dauriach era catòlica; tenia vint-i-cinc anys el 1909.

Després d’haver seguit els seus estudis a Sant Cebrià fins al certificat d’estudis, va assistir a l’escola primària superior de Prada de Conflent durant tres anys i mig. Malalt als setze anys (abscés hepàtic i pulmonar), no va poder continuar els estudis. Va tornar, doncs, a Sant Cebrià on, recuperat, es va preparar l’any 1927 per a un concurs com a redactor per a la prefectura del Sena: però se li va proposar de renunciar a causa de les seves idees d’esquerres.

Després d’aprovar el concurs d’estudis municipals superiors, esdevingué, l’1 de gener de 1929, expedicionari de 1ª promoció a l’ajuntament de Perpinyà. Contractat per apel·lació, va fer el servei militar a Rouen (Seine-Inférieure) al 39è RI (23 d’octubre de 1929-15 d’octubre de 1930). Proposat per a la secció de cadets, s’assegurava de no ser acceptat a les proves. Probablement va ser en aquest moment quan es va iniciar a la maçoneria.

El 27 de desembre de 1932 es va casar a El Voló (Pirineus Orientals) amb Alice Roquelaure (Veure Alice Olibo), mestra, nascuda el 21 d’abril de 1908 a Sant Genís de Fontanes (Pirineus Orientals). La parella va tenir dos fills, Jacqueline i Joan.

Abans del servei militar s’havia unit a les Joventuts Laiques i Republicanes (JLR) dels Pirineus Orientals on es reunien radicals i socialistes. El 1931-1932 es va acostar al Partit Socialista SFIO, sense adherir-s’hi, donant suport a la candidatura de Jean Payra per a les eleccions legislatives de maig de 1932 amb la cèl·lula comunista d’Elna un “comitè de lluita” contra la guerra i el feixisme que la secció SFIO d’Elna es va negar a unir-s’hi. Paral·lelament, s’acostà al grup Avantguardista fundat a Prada (Vegeu Jean Font) i col·laborà en el seu diari l’any 1934. Fou en el marc de l’Avantguarda de Prada que coneix Jean Rous. S’hi va afirmar sense afiliar-s’hi, però va signar un article autobiogràfic el novembre com a secretari del “Grup d’Avantguarda Proletaria de Sant Cebrià (Amsterdam-Pleyel)”. En efecte, durant la constitució del Front Popular, Joan Olibo es va convertir en un militant molt actiu, a nivell departamental, del Moviment Amsterdam-Pleyel. El 25 de gener de 1935 va copresidir a Perpinyà, amb Michel Carola (SFIO), Frédéric Thomas (SFIO), Pierre Terrat (PC), Georges Rives (JLR), Gilbert Brutus (Partit radical-socialista “Camille Pelletan”), Antigo (JC), Robert Jesus-Prêt (JS), Florimond Bonte del comitè central del PC i Léon Castanet, diputat de la SFIO del Gard una reunió de 3.000 persones per la “unitat d’acció” de l’esquerra. Després d’haver-se unit a la SFIO, Joan Olibo esdevingué aviat secretari de la secció socialista SFIO de Sant Cebrià. Va ser el juny de 1936 quan va fer campanya a les eleccions legislatives per Louis Noguères i encara ho era el febrer de 1937. També va ser secretari (1936) del comitè del Front Popular de Sant Cebrià. D’inclinacions socialistes, el 1935 es va abstenir de prendre posició en la baralla entre Joseph Rous i Jean Payra. En el congrés federal de la SFIO (29 de maig de 1938), fou elegit membre de la CAF, comissió de diaris i tresorer federal adjunt. Va ser reelegit per a aquestes funcions pel Congrés Federal del 21 de maig de 1939.

Olibo fou secretari de Georges Pézières, senador pels Pirineus Orientals, i després esdevingué cap de gabinet de Laurent Baudru, alcalde de Perpinyà des de 1937 i successor de Jean Payra. Va viure a Canet (actual Canet de Rosselló, Pirineus Orientals) on la seva dona va ser mestra des del 12 de gener de 1938. Es va traslladar a Perpinyà, carrer Eugène Sauvy, l’1 d’abril de 1951.

Olibo estava molt preocupat per la Guerra Civil espanyola. Present a l’Olimpíada Popular de Barcelona el juliol de 1936, va presenciar l’esclat del conflicte i va ser testimoni de la lluita al carrer a la ciutat. Va tornar a Perpinyà acompanyant una delegació britànica. Poc després, va participar en l’organització del que va ser el primer pas clandestí d’armes (50 fusells Lebel, mosquetons i munició) per als republicans espanyols. Això es va fer mitjançant el contraban d’armes amb destinació a Barcelona per Puigcerdà. L’estiu de 1936 va acompanyar a Barcelona Jean Rous, enviat de Lev Trotski. Posteriorment, viatjà sovint a Espanya per diversos fronts o camps de batalla (Madrid, març de 1937, Carabanchel, Extremadura, Guadalajara, Brunete, Terol). Olibo va tenir l’oportunitat de conèixer a Espanya personalitats destacades com el president Companys, Josep Tarradellas, “aleshores conseller del govern català, Frederica Montseny, ministra anarquista al govern central de la República, Francisco Largo Caballero president del Consell de la República Espanyola. L’experiència espanyola va augmentar la seva sensibilitat antifeixista. Va escriure a Le Socialiste des Pyrénées-Orientales diversos articles contundents sobre episodis de la Guerra Civil relatius al departament, en particular el bombardeig de Cervera de la Marenda per part de l’aviació franquista el 26 de maig de 1938.

Com a bon militant de la Batalla Socialista, Olibo era un convençut “anti-Munic”. Va publicar articles al setmanari departamental de la SFIO, Le Socialiste des Pyrénées-Orientales, sobre l’activitat dels agents franquistes al Rosselló (1937-1938). Aquest compromís decidit a favor de l’Espanya republicana l’havia persuadit que calia lluitar contra Hitler que ajudava els franquistes. De fet, segons ell, el Tercer Reich amenaçava directament el Rosselló a través de Franco.

A partir del febrer de 1939 va portar ajut als republicans espanyols internats als camps de la costa del Rosselló, començant per l’establert a la de Sant Cebrià. Amb aquesta finalitat utilitzava mitjans més o menys legals, traient de tant en tant els refugiats dels camps, si calia al maleter del seu cotxe. Sobre l’èxode espanyol i els camps de concentració de la costa catalana, va publicar articles, com, per exemple, a Le Populaire del 27 de febrer de 1939, reprès a Le Socialiste des Pyrénées-Orientales del 3 de març de 1939. Va ser processat per “desacatament al tribunal” per un dels seus articles, però la Segona Guerra Mundial va bloquejar el procediment que s’estava duent a terme al departament del Sena.

El setembre de 1939, Jean Olibo fou mobilitzat al 406è Regiment de Pioners i enviat a Drôme, a Loriol i després a Portes-lès-Valence. Ja havia tingut problemes de salut el gener de 1938 i, en conseqüència, va ser passat el 22 de setembre de 1939 als serveis auxiliars de Valença (Drôme) després llicenciat temporalment a causa d’una úlcera d’estómac per primera vegada a Valença el 21 de desembre de 1939 després. una segona vegada, definitivament, a Perpinyà el 24 de juny de 1940.

Va ser al seu despatx de l’ajuntament de Perpinyà que l’agost de 1940 es va reunir amb Joseph Tirand i Jaume Cornudella, refugiat nacionalista català de la Retirada, i aquests van decidir transmetre informació a Londres a través del consolat britànic a Barcelona. Olibo va ser així un dels primers resistents del departament. També va estar en contacte amb el CAS, per tal de reconstituir el partit socialista, no a partir de desembre de 1940, com constava en determinades cèdules, sinó més tard, a finals de 1941 o durant 1942. Va ser, el 21 de febrer de 1942, el dels fundadors de Liberation-Sud als Pirineus Orientals, moviment que va reunir molts socialistes del CAS. Es va convertir en el seu primer cap de departament. Va romandre així fins el 14 de juliol de 1942, quan va ser enviat sota arrest domiciliari a Estagell (Pirineus Orientals). Va ser ell, de tornada de Lió on anava amb freqüència, qui va portar el maig de 1942 a Perpinyà i Ceret els primers exemplars d’Alliberament que van ser repartits pels militants del moviment. Responsable d’Alliberament, Olibo va contactar amb militants socialistes coneguts per la seva hostilitat a Vichy per tal de desenvolupar el moviment: Baptiste Pams (Arles), Adrien Rubirola (Vilanova de Raò), Jean Jacquet (Ribesaltes), Pierre Mau (Ceret), ja afiliat a Combat però que després es va incorporar a Liberation, Urbain Paret-Escudié de Sant Llorenç de la Salanca, Joseph Pal, Rocaries, Francès (de Perpinyà). Va intentar contactar amb Barthélemy Lledos d’Err (ja a “Combat”) i s’hi va acabar unint. Va veure Pierre Saury passar per Perpinyà i li va demanar informació sobre “algú” de La Guingueta d’Ix (el nom Olibo ja no es recordava l’any 1984), però aviat va saber que Saury, proper a René Bousquet, va tenir un paper important en el policia de Vichy i ja no ho demanava.

De tornada a Perpinyà, va reprendre les seves funcions com a alcalde. Però va ser revocat a finals de 1940 pel president de la delegació especial que va substituir el consell municipal elegit el 1935, dissolt per les autoritats de Vichy. Va haver de reciclar-se professionalment i va trobar feina com a representant, per als Pirineus Orientals, de la destil·leria Cabanel de Carcassona (Aude). Aquesta feina li va facilitar els desplaçaments en nom de la Resistència i del CAS (Lió, Tolosa, París).

Olibo es va distingir sobretot com un destacat organitzador de xarxes d’informació i passatges a Espanya. Va ser així al centre dels sectors locals de xarxes molt diverses. Va ser contactat per primera vegada, l’1 de setembre de 1940, pel funcionari polonès, amb seu a l’hotel Régina de Perpinyà, d’una xarxa d’intel·ligència militar polonesa i de pas (“F 2”) de recent creació (agost) a Tolosa (Alta Garona). per tres oficials polonesos. Aquesta xarxa va ser la primera, a França, a estar en contacte amb els serveis britànics (Intelligence Service). Va integrar molts agents francesos a les seves files. Olibo va treballar per a “F 2” fins al 30 de juny de 1943). En el procés, els propietaris de l’hotel-restaurant “Le Tennis” de Canet de Rosselló, Fernand i Solange Lebreton, a qui va conèixer com a agents de la F2 de la xarxa britànica “Pat O’Leary” que estava operativa localment el gener de 1941, li van demanar que s’hi integrés. Una cita al seu expedient de servei afirma que Olibo “va servir notablement la seva causa”. Va ser per les seves activitats a Pat O’Leary que va ser buscat activament per la SIPO que va intentar quatre vegades detenir-lo i que va haver de decidir anar a Espanya. Amb els esposos Lebreton i “Pat O’Leary”, Olibo va participar en la fugida de soldats francesos, britànics i, sobretot, polonesos, per terra, però també, des de la platja de Canet, fins a Gibraltar per mar. Olibo també va estar al centre de la xarxa “Burgundy” (xarxa d’escapament FFC) als Pirineus Orientals, de la qual va ser agent de P2, cap de projecte de 2a classe de l’1 de juliol de 1943 al 30 de setembre de 1944). També va estar actiu a les xarxes “Bordeaux-Loupiac”, a partir de novembre de 1942, “Maurice” (FFC), “Pernod” (xarxa d’evasió BCRA) de 1943 a 1944 i “SR-Marine” a partir de gener de 1944. Olibo va ser ell mateix un contrabandista. Les línies que va establir entre Perpinyà i Barcelona van ser utilitzades per les diferents xarxes a les quals pertanyia (el nombre d’aviadors aliats que va enviar a Espanya s’estima en uns 200).

Entre els seus agents i contrabandistes més fidels que transportaven missatgers i fugitius a Espanya, destaquem: la seva dona; Alice Pézières, vídua del senador Georges Pézières; Francois Dabouzi de Les Illes; un català del Sud, Josep Marsal; els dos joves nacionalistes catalans (refugiats del 1939), fundadors el 1940 del FNC (Front nacional de Catalunya), Jaume Cornudella i Manuel Valls de Gomis.

Les xarxes de les quals Olibo era l’ànima local també buscaven informació útil per transmetre a Londres, la França Lliure o les potències aliades. Van introduir de contraban molta gent, especialment aviadors aliats, a Espanya. El 2 de març de 1944, Olibo, buscat pels alemanys, va escapar quatre vegades de la detenció de la Siecherheitspolizei.

Retirat a Barcelona el 27 de març de 1944, es va posar a disposició dels serveis francesos (el consolat “bis” del carrer Muntaner) i va passar a ser agent de la SR de l’exèrcit i del BCRA que li va encarregar diverses missions demanant-li el retorn clandestinament al seu departament que va fer per El Pertús i Ceret un dia abans de l’alliberament de Perpinyà.

Félix Mercader, alcalde de l’Alliberament, el va nomenar secretari general adjunt de l’ajuntament, càrrec que va ocupar fins l’any 1957, quan es va jubilar. Va tornar a militar amb la SFIO. La reunió de la CAF del 7 de gener de 1945 el va escollir, juntament amb Léon-Jean Grégory, per al càrrec de secretari federal adjunt. A les eleccions municipals de 1945 va donar suport a la iniciativa de Mercader -reprovada per la SFIO departamental- de fer el joc de les llistes úniques recomanades pel PCF i el president del CDL (Vegeu Camille Fourquet). Però a principis dels anys 50, quan Arthur Conte va provocar una escissió local a la SFIO, no va seguir el seu intent i va preferir donar suport a Louis Noguères. Posteriorment, les seves funcions com a funcionari territorial el van obligar a retirar-se, fet que el va allunyar de la política activa. Aleshores Olibo es va separar de la SFIO i del PS, als quals no es va adherir. En efecte, en el moment de la guerra d’Algèria, “favorable a la llibertat dels pobles” com va declarar durant una entrevista el 10 de juliol de 1984, va deixar de col·laborar a la SFIO, mantenint-se “de cor socialista”. Va seguir la majoria departamental de centreesquerra liderada pel senador Léon-Jean Grégory, la Unió Socialista i Republicana (USR), una etiqueta electoral especialment estesa als anys seixanta.

Olibo va ser el candidat de la USR al cantó de Prats de Molló –al Vallespir on no tenia vincles particulars– durant la renovació de la meitat dels consells generals, el 24 de setembre i l’1 d’octubre de 1973. Però el seu amic senador Grégory, que volia contrarestar l’ascens de la Unió de l’Esquerra que amenaçava la majoria del departament, va motivar sens dubte la seva candidatura en aquest cantó contra el candidat del PCF i el del PS, Pierre Raynaud (que el va vèncer en la primera volta però es va retirar per Joseph Albert, el candidat del PCF). A la segona volta, va ser superat per poc per Albert que va obtenir 1056 vots (50,26% dels emesos contra 1045 vots, 49,74% dels emesos a Olibo).

Joan Olibo va ser elegit conseller municipal de Sant Cebrià el 12 de febrer de 1956 per 453 vots sobre 490 votants. Aquesta elecció havia estat provocada per la mort sobtada, el gener de 1956, d’un regidor municipal, Férréol Olibo, un dels seus familiars, i la renúncia, acceptada pel prefecte el 29 de gener de 1956, de Pierre Escaro del càrrec d’alcalde que l’ocupava des de l’any 1944 (seguia, però, de regidor municipal). Després, Olibo va ser escollit alcalde per onze vots i dues abstencions. Va ser reelegit arran de les eleccions municipals generals de 1959, 1965, 1971, 1977 i 1983. Durant la seva llarga administració municipal, va presidir la transformació del seu municipi que, des d’un modest poble de viticultors, pagesos i pescadors, va ser un Resort al costat del mar. Ja l’any 1956, va fer votar les deliberacions a favor de la creació d’un càmping municipal, una parcel·lació d’HLM al poble i una parcel·la a la platja. El jutjat contenciós administratiu de Montpeller (sentència de l’11 de juliol de 1956) va ordenar el desallotjament dels pescadors instal·lats en un poble de barraques establerts al domini marítim (L’Art d’en Barre) i que constitueixen un obstacle per a la urbanització de la platja. A continuació, una deliberació va adoptar un pla urbanístic per al reallotjament dels pescadors en cases “permanents”. Posteriorment, sota la V República, aprovant les iniciatives de l’Estat que volien transformar la costa del Llenguadoc i el Rosselló en la “nova Florida”, va acceptar que Sant Cebrià esdevingués una de les estacions insígnia d’aquest complex turístic. Així es va convertir en un dels amics de Pierre Racine, l’alt funcionari que va dirigir la Missió Interministerial de Desenvolupament Turístic de la Costa del Llenguadoc-Rosselló entre 1963 i 1983. El 1965, Olibo va fer excavar el port de Sant Cebrià. La SELCY (Société pour l’Equipement de Sant Cebrià) va ser la responsable de la urbanització que s’ha anat desenvolupant des dels anys 60. Fins a la seva sortida del municipi, Joan Olibo s’encarregava del control de les diferents urbanitzacions. Va aprovar la construcció d’un camp de golf i, en el marc de la urbanització de la zona de Capellans, un poliesportiu. Els seus èxits van trobar l’aprovació d’una part de la societat local convençuda que el turisme era l’única activitat amb futur. Però, als anys 70, van despertar crítiques, en particular del PCF, l’extrema esquerra i els ecologistes que qüestionaven la rellevància econòmica del turisme massiu, destructiu per al medi ambient i perjudicial per a l’Agricultura.

L’any 1974, Joan Olibo va fer erigir un monument al port de Sant Cebrià -obra de Miquel Paredes- i inaugurat en presència de militants nacionalistes catalans com Josep Maria Batista i Roca i els seus antics companys de resistència – Jaume Cornudella i Manuel Valls de Gomis – en record de Lluís Companys, president de la Generalitat afusellat a Barcelona l’any 1940. El 1977, Joan Olibo va acollir a l’ajuntament de Sant Cebrià l’òrgan assessor de la Generalitat a l’exili i el seu president, Josep Tarradellas que preparava el seu retorn a Barcelona per restaurar-la d’acord amb el govern espanyol. L’1 de juliol de 1978, Joan Olibo va rebre un homenatge oficial a Barcelona a l’Ateneu Barcelonès.

Atret per les arts, Olibo es va fer, l’any 1950, amic del pintor François Desnoyer (1894-1972) que va cedir la major part de la seva obra, les seves col·leccions i els seus arxius a Sant Cebrià on es va establir. Aquestes donacions van portar a Olibo a crear l’any 1962 una Fundació François-Desnoyer, que es va convertir en la Col·lecció Desnoyer, la base d’un museu d’art.

Mantingué vincles -testificats per una important correspondència literària i política- amb els “vells” de l’EPS de Prada (François Montagut, Dominique Parsuire), amb qui participà als anys 60 en la reactivació de l’associació d’antics amics de la institució.

Joan Olibo ha escrit nombrosos articles a la premsa política. Però també ha publicat almenys quinze llibres. Queda per fer la seva bibliografia completa. Els seus llibres estan relacionats amb diferents gèneres, barrejant poesia i prosa, comentaris autobiogràfics, ficcions històriques -com Paco, una història que, però, recorre als seus records de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la Retirada i la Resistència- i les evocacions il·lustrat per molts artistes del seu Rosselló o Bretanya natal.

Va ser el creador, l’abril de 1951, de la Mútua de treballadors municipals i hospitalaris de Perpinyà, de la qual va ser president durant diversos anys. Aquesta es va convertir llavors en la secció departamental de la Mutuelle Nationale Territorial, de la qual encara era el president honorari a la seva mort.

Va ser president dels Amics de Jean Rous, associació fundada després de la seva mort el 1985, i va romandre així fins a la seva mort. Va prologar el seu llibre pòstum, Renaissance et mission de la catalanité (1991) on evocava els vells vincles que havia establert amb ell. Va ser membre del Comitè d’Honor de l’ANACR dels Pirineus Orientals, membre de l’Amicale des Services Spéciales de la Défense Nationale, de la Unió d’Escapades de França i internat a Espanya.

Joan Olibo va ser cavaller de la Legió d’Honor, i va rebre diverses condecoracions: la Croix de guerre 1939-1945 amb estrella vermella; la medalla de la Resistència francesa; la Medalla de la llibertat (EUA) amb palma de plata; la medalla commemorativa de la Resistència polonesa a França; l’Ordre de l’Imperi Britànic.

El col·legi de Saint-Cyprien porta el nom d’Alice-et-Jean-Olibo.

El “maître-passeur” Joan Olibo

Joan Olibo (Sant Cebrià, PO, 1909-2000), funcionari municipal des del 1929, secretari general de l’alcaldia de Perpinyà revocat per Vichy el 1940, des del 1931 militant independent de la SFIO i maçó del Gran Orient de França, alcalde democràtic del seu poble natal quan tenia mil habitants (1956). Es va retirar del càrrec el 1989 amb sis mil persones censades i el van transformar en un far d’atracció per a 60.000 turistes anuals. Aquella platja de les vergonyes del 1939, de l’arenal del qual va rescatar despulles òssies de republicans espanyols i les va dipositar el 1977 al cementiri en el transcurs d’un emotiu acte.

Charles de Gaulle li deia “mon cher Olibo”. Va ser un home exemplar al servei de la res publica: Officier de l’Ordre National du Mérite compromès amb la causa de la llibertat, amb la RF i, per extensió amb la República de les Arts i les Lletres. Va crear la Fundació Desnoyer, va compondre rimes alexandrines, va escriure fecundament i va ser distingit amb el Diploma d’Honor de la Federació Pirinenca d’Economia Forestal per la seva contribució a la reforestació dels PO, Medalla d’Honor del Comitè Nacional de Defensa contra la Tuberculosi, Diploma d’Honor dels Jocs Florals del Rosselló, medalles d’Honor i d’Or de la Confederació Musical de França…

Olibo va venir a l’Olimpíada Popular de Barcelona el juliol de 1936 i va assistir a les Rambles a la primera batalla de la Guerra Civil. Va fer arribar armes i municions a Barcelona per Puigcerdà. En qualitat de secretari federal adjunt de la SFIO va tornar acompanyant una delegació britànica. Va estar a Guadalajara, Brunete, Terol, els Monegres, Carabanchel. Testimonià la seva presència en un bombardeig de l’aviació insurrecta sobre Madrid el març de 1937 amb aquests quartets:

Cette nuit une bombe est tombée sur l’hôtel, Feux, gravats, poussières, outrages, félonies, Râles, cris, pleurs, sirènes, rappels d’un irréel, Cadavres pietinés, souffle un vent de folie.

Un vieux drap soulevé découvre un coprs meurtri, Des tombes profanés, des férailles qui grincent. En pleurs, femmes, enfants n’ayant pas d’alibi, Demain ils seront morts, le fait d’un nouveau prince.1

1 Aquesta nit una bomba ha caigut sobre l’hotel, / Incendis, enderrocs, polsegueres, danys, felonies, / Estertors, crits, sanglots, sirenes, trucades d’un irreal, / Cadàvers trepitjats, bufa un vent de bogeria. Un vell drap, aixecat, descobreix un cos destrossat, / Tombes profanades, ferrums que grinyolen. / En llàgrimes, dones, nens sense falda, / Demà estaran morts, per culpa d’un nou príncep.

Al setembre de 1940 va ser dels primers francesos a adherir-se personalment a Charles de Gaulle i fet i fet un excepcional organitzador de la Résistance, ja que va ser agent del BCRA. col·laborà amb les filières Alibi-Maurice, Bordeaux-Loupiac (el seu cap JeanClaude Camors “Nöel” va caure en combat en 1943, Cartelet, F2, FNC, Pat O’Leary, Pernod, J. Picot (París-Moulins-Marseille) i especialment la Bourgogne de Georges Broussine. Artífex del feliç passatge de 280 aviadors, Olibo cofundà el clandestí rotatiu i moviment resistent Libération, fusionat en 1944 amb FrancTireur (socialistes i radicals) i Combat (demòcrata-cristià).

És un dels civils més condecorat de tot França: Medal of Freedom Silver Palm, Croix de Guerre avec Étoile de Vermeil, Chevalier de la Légion d’Honneur, Médaille de la Résistance, Médaille des Evadés, Croix du Combattant de l’Europe, Special Life Member de l’Air Force Historial Society, Medal of Freedom with Silver Palm, Médaille Commémorative de la Résistance Polonaise en France, Member of the Most Excellent Order of the British Empire… i la Orde de la Lleialtat a la República Espanyola.

Maillons del “maître-passeur” Jean Olibo, entre més de cinquanta, citarem a Alice, la vidua de Georges Pezières, de qui va ser-ne secretari, un dels 80 parlamentaris que va negar els poders absoluts a Pétain en 1940. Geneviève Le Berre, acompanyant dels aspirants a l’evasió en el tren que va de París a Perpinyà; Julieta Abet, radiòloga del Hospital Sant Joan de Perpinyà; Georges Barrau, funcionari de Santa Maria la Mar (PO), que va sobreviure a la deportació; els Compagnons de France (ORA) Charles Blanc, de la Haute Savoie, afusellat a Lyon el 7 de abril de 1944, després de ser detingut a la estació de Perpinyà acompanyant uns aviadors. Finalment, Pierre Cartelet, originari de les Ardenes, malgrat haver estat avisat per Olibo mitjançant Josep Marsal que estava «cremat», per a què canviés d’aires, es va negar a marxar per considerar que hauria estat una deserció, va caure i va ser afusellat el 6 de juliol de 1944 després de ser detingut a Toulouse amb el tinent Pruneta, desaparegut, i el coronel Guillaut, que va aconseguir escapar.

Olibo, ferit en missió un cop, es va escapar en quatre ocasions de las urpes nazis. Un dia, venint de París, un «gestapista», li va requerir la seva documentació, el va arrestar a després d’haver-li clavat un cop de puny a la polsa esquerra perquè li havia dit que havia nascut al país del moscatell (Frontignan). Va demanar d’anar al lavabo i es va llençar del tren en marxa quan sortia de l’estació de Ribesaltes. Immediatament va emprendre el camí de l’exil·li acompanyant una expedició de 15 aviadors per la ruta de Rabós d’Empordà (Girona) dirigida per la família Ferrusola.

Instal·lat a Barcelona, el vicecònsol britànic Beaumont li facilità la falsa identitat canadenca de “John Lib” i continuà treballant per al BCRA de Londres doncs, gracies al seu particular do de gents, coneixia el departament com el palmell de la seva mà. Treballà amb Pierre Ebstein “Sculpteur”, cònsol honorari de la República Dominicana i Cap del contraespionatge de las FFL a Barcelona. En juny de 1944 aconseguí que arribés la seva esposa Alice, mestra de Canet i Vinçà, i els seus dos fills a la pensió Monegal del carrer Pelayo de Barcelona.

Va aixecar tensions diplomàtiques el juliol de 1974 la concurrència del President Josep Tarradellas (que no tornaria a Catalunya fins 1977) acompanyat d’Albi Abelant (alcalde de Toluges), Jaume Cornudella (Assemblea de Catalunya), Manuel Valls de Gomis (Combatents Voluntaris Catalans) i Josep M. Batista Roca (President del Consell Nacional Català) a un acte que tingué lloc a la bocana del port de Sant Cebrià, mirant el Canigó i l’Albera. Allà Olibo inaugurà el Monument als Voluntaris Catalans morts per França en la Guerra Franco-prusiana de 1870, la Grande Guerre y la SGM, presidit per l’efigie en bronzo de Lluís Companys, obra del professor de l’Escola Nacional de Belles Arts de Orleans, condeixeble de Josep Llimona i escultor exiliat Miquel Paredes Fonollà. Aquest fou el mateix dissenyador en 1937 de la mascota (El més petit de tots) del Comissariat de Propaganda de la Generalitat que inspirà la lletra que canta així en francès: «trois jeunes tambours s’en allaient à la guerre, le plus petit de tous, il portait une “senyera”… ram, ram, rampataplam.»

També va ser amic d’André Malraux, i la seva dona estava emparentada amb Olibo.

Olibo va ser condecorat per Josep Tarradellas. Fou el primer francès que va fer servir la paraula autonomia en la França jacobina. En un homenatge celebrat a l’Ateneu Barcelonès en juliol de 1978, presidit per Antoni Andreu i Abelló. Reivindicà la unitat fraternal que havia d’existir a una i altre banda de l’Albera: «Som un mateix poble i no hi ha d’haver una Catalunya al Nord i una altra al Sud, sinó una sola Catalunya.»

Espías, contrabando, maquis y evasión.

Ferran Sánchez-Agustí

In memoriam André Olibo † 05-02-2022

Josep M. Reichardt
Josep M. Reichardt

Equip Editorial de Àgora Quàntica