LES RELIGIONS SUBSIDIÀRIES

A l’últim Pandemonium (reunió mensual d’un grup d’amics amb l’excusa de tornar el món al bon camí però la veritat es que ens fotíem uns berenars de cal Déu) em vaig passar de revolucions quan em vaig oferir per donar una lliçó magistral sobre les tres religions monoteistes. Estic fent règim i això de beure més aigua que vi em perjudica seriosament el poc enteniment que em queda, si me’n queda algun…

Quan m’he posat a fer la feina me n’he adonat que aquí hi ha tela per tot un curs o pot ser fins i tot per una carrera de teologia seguida d’un màster (de l’Opus Dei, és clar) Desesperat he buscat la manera de sortir-me d’aquest embolic i no és possible, he quedat com un ase per prepotent però he decidit donar la cara i ho faré deixant anar una fòbia que arrossego fa molt temps com és el convenciment de que l’Alcorà és una mala còpia de la Bíblia cosa per un altra banda comprensible ja que la Bíblia li porta com a mínim mil sis-cents anys i corrien més o menys per els mateixos indrets.

Com que no tinc coneixement concret i acadèmic he anat a una font meravellosa com és “El llibre d’Adam” del meu ja desaparegut i enyorat mestre Charles van der Linden d’Hooghvorst, que traduït del belga vol dir Carles del Til·ler. El llibre tracta sobre textos, comentaris i comparacions de les tradicions hebrea, cristiana i islàmica. He anat directament a la musulmana buscant amb el màxim de perversitat possible totes les ressemblances d’aquesta religió amb la hebrea i la cristiana que són les fonts de les que el Profeta va beure per no dir copiar descaradament.

Abans d’endinsar-me en el tema hebreu us diré que he descobert que el tal Mahoma a això del CopyRight no li tenia cap respecte i rascava d’arreu doncs ara que estic rellegint amb tota la meva capacitat d’atenció “La gran transformación” de Karen Amstrong, llibre que us recomano salvatgement, he vist que els aris resaven cinc vegades al dia. Possiblement aquesta sigui la còpia de referència més antiga de la que va anar a beure (copiar) el tal Mahoma.

Els musulmans són molt devots del “hadits” (relats) i ho redueixen bàsicament a referenciar conductes, anècdotes, llegendes, faules i suposats fets de Mahoma. En principi el hadit té que ser una fidel reproducció de les paraules pronunciades per aquell que va ser primer testimoni ocular o auricular dels fets relatats.

La primera en el front: això és una copia dels “midrashim” jueus que explicaven fets de la Torà. El hadit és propagava a traves d’una sèrie de personatges de quina honorabilitat no es podia dubtar i això era degut a que llavors quasi ningú sabia ni llegir ni escriure. Però ja em direu a mi quina fiabilitat poden tenir les histories contades per analfabets i transmeses milers de vegades.

De segur que la versió final se sembla a la primera com un ou a una castanya.

El conjunt de hadits s’anomena Sunna que junt amb l’Alcorà és la guia dels musulmans en totes les circumstàncies de la vida. La Sunna no es va posar per escrit fins a final del segle de la Hègira (16 de Juliol de 622). És evident que ha sigut la última religió majoritària en arribar i el meu caparronet no pot entendre com René Guenon la va adoptar i fins i tot se’n va anar a viure a El Caire. Devia ser perquè allà la vida era molt barata.

L’última religió amb cara i ulls en arribar ha estat la Fe Bahaí creada a l’Iran el segle XIX que té més seguidors que no ens pensem perquè a Espanya són pocs. Tenen uns temples preciosos i grans sobre tot el de Delhi que imita la flor del lotus.

Una còpia de les que em semblen de l’alçada d’un campanar és la dels dotze imams que, lògicament ens recorden els dotze apòstols. El primer és deia Alí que era cosí de Mahoma i es va casar amb una filla d’ell i el segon i tercer profetes eren fills de la parella referenciada, així tot quedava a casa. Aquest és un mal costum que sol acabar amb hemofília, saqueig i feixisme i si no que els ho diguin als Borbons.

Però al poder res canvia mai, el tercer successor de Mahoma va morir apunyalat…

Un altra de bona: Mahoma va dir que l’últim seria l’últim, (mira, aquí collita pròpia, va inventar la frase perogrullo) que es diria com ell, Mahoma, i que aquest conqueriria els Orients i els Occidents de la Terra (ja comencem). Aquest últim representa la segona vinguda del Crist que també es dirà Crist que suposo que vindrà especialment per salvar-nos als catalans i a tots els que ens reconeguin la independència. Però el moro no, aquest ve per donar-nos per el sac a tots els descreguts sense excepció. Aquí sí que podríem dir “nos ha jodido el profeta”. No tenen cura. També diu que el nombre dels profetes és el dels mesos de l’any i dic jo que igual que els dotze signes del zodíac i els dotze raïms de Cap d’Any. Fins i tot sabia sumar.

I ara va i torna a passar del Trade Mark de la astrologia dient que els profetes grans seran set: Adam, Noè, Abraham, Moisès, David, Jesús i “ell”, Mahoma, que corresponen a les set esferes planetàries tradicionals: Sol, Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Cada profeta és seguit per dotze imams de la mateixa manera que els set planetes segueixen els dotze signes zodiacals. I es queda tan ample el tío, com si ho hagués inventat ell.

Més copies bàsiques: L’esperit no es pot separar de la lletra, està contingut en ella, o sigui que no es poden separar el cel i la terra, o sigui: La Taula de Maragda d’Hermes Trismegist. El xaval no tenia ni una sola idea pròpia.

L’últim imam que alguns tractats xiïtes identifiquen amb Melquisedec, que no em sona a moro precisament, i també amb el Paràclit que representa l’Esperit i que està anunciat a l’Evangeli de Sant Joan.

Mahoma també li va dedicar un versicle a això anomenat el Paràclit i el bateja “Ahnmad”, en grec Periklytos. Un altra vegada l’últim de la fila.

I segueix ben embalat i deixant clar que no té àvies quan diu: Tots els que han llegit els antics llibres de Déu, els llibres d’Adam, de Noè i d’Abraham, la Torà, els Salms i l’Evangeli em tenen que reconèixer, ja que tots parlen de mi. Ego sum i ningú més.

Tinc un gran respecte per els sufís de Rumi i no gaire per els altres musulmans (xiïtes, sunnites, wahabis) i igual no vaig malament donat que en el segle XII tots aquests volgueren pelar tots els sufís. Una mica més tard un imam de nom Attar va escriure la vida dels 72 cèlebres sufís cosa que també està extreta de la tradició hebrea en la que se’ls anomena “genis” i son àngels i arcàngels. A cada geni li corresponen vint minuts del dia i cinc graus de la esfera que com sabem en té 360 i cadascun d’ells té un nom específic i unes qualitats tant positives com negatives. El meu es diu Habuhiah i els podeu trobar a Internet.

Si seguíssim aprofundint segur que trobaríem moltes més coses però no en tinc ganes i vosaltres suposo que també esteu fins el monyo d’aquesta història.

De totes les maneres el resultat d’aquesta exposició és el que és però no inclou el pensament de que Mahoma va ser un trepa sense espiritualitat ni res que s’hi assembli i tampoc que l’Alcorà no sigui un llibre d’aquests que s’anomenen sants. Personalment crec que sí que ho és en quant a intencions el que passa és que per les raons que siguin ha arribat tard encara que potser que ho ha fet quan tocava i això no ho sabrem mai.

La veritat és que la zona on va néixer era una zona plena de conflictes i paganismes sense fi i Mahoma ho va unificar i li va donar un sentit moral, unes lleis i un ordenament de la societat que, insistim, donades les condicions del terreny ho requeria però no era gens fàcil, o sigui que de mèrit en té molt.

Sempre he pensat que Mahoma ha sigut un dels homes més intel·ligents de la història de la humanitat. Saber copiar el que toca, quan toca i explicar-ho bé té un gran mèrit.

Precisament per trobar-se aquelles terres en aquelles condicions des de temps immemorials Mahoma no va trobar més referents que els dels Testaments jueu i catòlic i en els seus profetes tenia els suports necessaris per estructurar el seu llibre.

El problema està en voler apoderar-se d’aquesta tradició aliena com a pròpia a que tenim que sumar els hadits de conveniència que molts imams han anat sumant amb el greuge de que després a sobre diuen que la seva religió és la verdadera i que el seu llibre es l’únic que no ha patit rectificacions. Fot-li que va de vals.

Dos exemples de que el llibre està manipulat per interessos espuris:

a) Sura IV, verset 34 “Els homes tenen autoritat sobre les dones en virtut de la preferència que Déu ha donat a uns sobre les altres i dels béns que controlen. Les dones virtuoses son devotes i cuiden en absència dels seus marits el que Déu mana que cuidin. Amonesteu aquelles que penseu que es revoltaran, deixeu-les soles al llit, pegueu-les!. Si us obeeixen, deixeu-les en pau. Déu és excels, gran.” Ja, però si no obeeixen seguiu fotent llenya al mono.

b) Sura II, versets del 190 al 195 que ens parlen de matar a tots els que els indueixin a apostatar, també als “impius”, etc.

Si tot això és propi d’un lliure Sant que baixi Mahoma i ens ho expliqui ja que aquest talibanisme no és propi d’un llibre de pau i amor però la veritat és que “en todas partes cuecen habas” perquè els catòlics i els jueus tenim tant o més que callar que ells. A la Bíblia els pelen a milers.

Al punt i a la fi tanta xerrameca, tants llibres, ritus, litúrgies, teologies, religions etc, per res ja que amb un paraula, amor, en tindríem que tenir prou tots.

Per a mi qui ho defineix millor de tot el que jo conec és Pierre Teilhard de Chardin, capellà, jesuïta, teòleg, filòsof i paleontòleg francès que va intentar (i per a mi assolir) una visió integrada de la ciència i la filosofia que al punt i a la fi també havia iniciat Guillem d’Occam (Sean Connery a “El nombre de la Rosa”) al segle XIV posant així punt i final a la època aristotèlica de Tomàs de Aquino i marcant l’inici de la era moderna que començà realment amb el Renaixement i que encara dura.

Sempre tinc present el pensament de Teilhard de Chardin quan entre altres moltes coses diu:

La religió no és només una, n’hi han a centenars.

La Espiritualitat sí és una.

La religió és per els que dormen.

La Espiritualitat és per els que estan desperts.

I acabo jo, pobre de mi que no sé res, “La Espiritualitat és única i personal, cada un de nosaltres es construeix la seva i totes van a parar al mateix mar, tan sols les diferencia el camí del riu que les transporta i el resultat final és la quantitat d’aigua que aporta a la fi del recorregut”

Jordi Ratés

Novembre 2017