Cançó de l’Obra

Cançó de l’Obra

Ibn Arfa’ Ra’s

(Muwashah çan ‘awi)

Nota preliminar

Abû-l-Hasan al’Ançarî Ibn arfa’ Ra’s l’Andalús, devia ser un personatge d’origen andalusí, que va viure a Fes la segona meitat del segle 12 EC. Se’l considera tradicionista i assessor legal, i també alquimista i esoterista. Va deixar per a la posteritat un Diwân, una col·lecció de poemes sobre la Gran Obra titulada Les llavors d’or, que ha estat sempre un dels textos més estudiats i considerats dins l’alquímia en llengua àrab, i que és completament desconegut a Occident. Per aquest motiu és conegut també com “el savi de les llavors”. El petit poema que traduïm aquí, però, va sol, i no forma part de la col·lecció esmentada. Té forma de muwashaha o moaxaja, una forma estròfica popular que ens descobreix el seu origen andalusí.

Cançó de l’Obra

Oh, home! Aprèn la Ciència i, desprès, arribarà l’Obra. Ni l’ou del que els Savis parlaren, ni els seus secrets són bromes. Allò que amagaven és la meravella de les coses.

I si hi hagués alguna cosa de xerrameca en la nostra veritat, per Déu, que haurien comprès el que ignoraven.

Si algú reivindica haver tenyit l’or

diu la cosa més propera a la mentida.

La meva tintura està en l’aire i en els núvols.

Una esfera de Saturn circula per ella

i en aquesta s’amaga la seva primera ciència.

Testimoni és la dita de Dhû l-Nûn;

el senyor del sofre ha caigut en desgràcia.

Aquest món s’extravia, juntament amb la religió. I de la mateixa manera, l’arsènic, oh, home!

està desequilibrat en el seu pes.

Tot això és cremat pel foc

I, per tant, operar amb això és una bestiesa.

Ens ha aconsellat qui disposa del just per viure.

El que s’amaga i camina ferm, diu:

Res d’això pertany a l’Obra.

Oh, presumptuós amant de la donzella!

Allunya’t d’ella ja que, en veritat, és bruta.

Els secrets només es troben a l’arbre

les branques del qual estan blegades

i tenim poder per desenllaçar-les.

Una pedra, en l’interior de la qual hi ha una pedra

de les plantes de la gent és exprimida.

Hem aconsellat a qui reflexiona,

quant l’hem advertit!, estant absort;

N’hi hagués hagut prou, per a ell, prendre l’exemple.

Estrenyo el mercuri amb el foc

i, amb ell, també el torno vermell;

i, amb ell, també el transformo

en una pedra, l’elixir de la qual és una segona presa per al que està malalt en el teu interior.

I que faig perir amb l’aigua.

Una pedra que faig fondre amb greix

i amb això li dono vida i sóc senyor d’ella.

i amb això, per Déu, és rentada

si arriba a haver-hi paciència i parsimònia.

El seu greix està barrejat amb l’aigua.

No hi ha engany en el que he dit,

totes les coses, per aquesta banda, acaben caient. Oh, amic! N’hi ha prou amb la seva bellesa,

perquè aquí s’insinua una semblança.

Una pedra, el centre de la qual és el Sinaí

una substància de la que, mentre visqui, no parlaré més que amb enigmes

i que enterro a la caverna del cor,

que no bull amb cap foc,

i a la que cap criatura té en estima.