presentació Andreu MARFULL

LA CAUSA CATALANA i la NEOCRONOLOGIA, a càrrec d’Andreu MARFULL*

Dimarts 14 de juliol de 2020, a les 19h.

La causa catalana i la neocronologia tracta de la història dels catalans, jueva i templera, i de la història en general, de manera que tot és diferent a com ha quedat escrit.

La neocronologia és una porta a reinterpretar la història humana en la seva totalitat, fent-la molt més intensa, breu i lògica. Però només es pot entendre acceptant un passat que ens fa més ignorants del que sabem assumir. Ara bé, resol molts anacronismes històrics i obre el camí a un espai de reflexió que ens pot obrir la consciència des d’una desconnexió total amb el passat fictici que hem fet oficial.

S’hi pot accedir des de múltiples portes. Una d’elles Isaac Newton, que va deixar escrit el secret cronològic de la veritable història humana, perquè la poguéssim desxifrar, prenent de referència el llibre de la Revelació bíblica. Bé… ell o la ploma que porta el seu nom. Però no és l’única porta.

Si voleu assistir a la vídeo conferència ompliu el següent formulari i us enviarem les dades d’accés:

* Andreu Marfull és arquitecte per la UPC i doctor en Geografia per la UAB. Actualment és professor d’Urbanisme i Planificació a la Universidad Autónoma de Ciudad Juárez (UACJ), a Mèxic. Treballa la línia d’especialització de la urbanització informal en països en desenvolupament. Complementàriament, és aficionat a la història i, des de l’any 2015, és col·laborador del projecte Nova Cronologia dirigit pels matemàtics Anatoly T. Fomenko i Gleb V. Nosovskiy. Recentment, ha publicat el llibre La Via Cronològica (Ed. de la Tempestad, 2020), en què s’hi transcriu la recerca feta.

La neocronologia comprimeix el passat realment documentat en menys de mil anys reals, i conclou que la història oficial ha estat deliberadament dilatada, per fer-ne un llibre sagrat en què encabir-hi el poder de Déu i construir el mite de Crist. El fonament d’aquesta tesi és la ciència astronòmica que ha permès datar les constel·lacions zodiacals dels temples egipcis, de l’Apocalipsi i del Vaticà, juntament amb la tècnica estadística en què s’hi demostra la invenció del passat basat en múltiples duplicitats (còpies adulterades) de fets que van passar a l’imaginari medieval. El Segon Temple de Salomó, en aquesta reconstrucció, té poc més de cinc segles d’antigor. I la línia X-185 acosta els fets del segle quinze oficial (de la Descoberta i de Sant Pere del Vaticà) 185 anys més a prop. L’any 1529 va ser el 1714. Des del Segon Temple a la Descoberta van passar en prou feines dos segles.

Web oficial de la Nova Cronologia: http://chronologia.org/sp/la_via_cronologica/index.html

Bloc personal: https://andreumarfull.com/

Detall curricular: https://filaturaurbana.com/andreu-marfull-i-pujadas/

Conferència: La neocronologia X-185 (i la causa catalana)

Estranya i alhora especial conferència sobre la neocronologia X-185, el passat dimarts 14 de juliol a l’espai de pensament i debat ÀGORA QUÀNTICA. Estranya perquè es va posar sobre la taula un doble tema aparentment inconnex: la neocronologia i la causa catalana; i especial perquè ha estat el primer lloc on se’n parla.

Des d’aquí una forta abraçada als organitzadors de l’acte, a tots ells, tot i la dificultat manifesta en crear un espai per al dubte dins d’aquesta iniciativa, que de ben segur pot obrir un gran debat ara per ara pendent. Gràcies!

La conferència deuria deixar un espai d’ombres massa espès. Potser per això no hi va haver un debat a fons que aclarís els dubtes que es van promoure. Però, ara bé, hi va haver tres preguntes incisives que vull comentar amb més calma i reflexió.

Una va ser com veia el futur del procés català. I vaig respondre que no ho veia gens clar. Però no m’hi vaig estendre, perquè suposo que en el fons no en volia parlar (volia parlar de la neocronologia). Em vaig limitar a ressaltar que la història oficial no ens ajudava, i que era la punta de llança de la posició de l’Espanya unionista. Fa anys que exploro la causa catalana, des de múltiples punts de vista, i crec que això et fa veure les coses més objectivament, com ara que està mal encaminada perquè falta un consens històric sobre el rerefons del conflicte. L’espai d’esperança, per fer viable el dret a la lliure determinació, en aquest sentit, no passa pels camins oberts ara per ara. Caldria refer la història, i sobretot la dels catalans, però la dels catalans al servei d’un projecte medieval que no es coneix i es va desmantellar per raons de poder monàrquic i eclesiàstic, juntament amb l’estigmatització i la difamació contra els jueus. Per fer-ho caldria obrir un debat que d’alguna manera ha iniciat l’Institut Nova Història, però que s’ha mutilat des de la mateixa catalanitat (com ressalta en Jordi Bilbeny), i en menor mesura està traçant la Nova Escola Catalana (que promou la restitució de la memòria del judaisme català i el seu pes històric). Però d’això a fer-ne una eina independentista és massa complex i sobrepassa la voluntat social, que s’aferra a un pols amb l’Estat espanyol i a demanar ajuda a l’exterior. I fent-ho així s’ha sentenciat la via a la restitució dels drets perduts o mutilats. I això inclou la sentència als líders catalans, que s’han enfilat al tren de la dignitat i de la lluita legítima, però sense la capacitat real de controlar el procés, que políticament s’ha vist que no té recorregut. Per excés de confiança, per ignorància o per falta de perspectiva (o de coherència intel•lectual) s’han enfilat a un projecte estimulant, i han creat una idea lloable (als ulls dels catalans), però perillosa (per dèbil), que ara es mostra decebedora. Com desitjo ressaltar, l’ordre internacional no desafiarà a Espanya, tret que es capgiri la història que la fa artificial i místicament poderosa als ulls del poder global, fins i tot en nom dels Borbó. Aquesta és i era, al meu entendre, la principal esperança d’assolir el reconeixenent necessari perquè l’arbitri internacional supervisés un referèndum d’autodeterminació a desgrat d’Espanya, si bé també requeria d’un debat internacional a l’alçada de tots els drets col•lectius que cal atendre, que mai s’ha iniciat. Aquesta via s’ha dissolt quan s’ha vist que era massa costaruda, i com ha estat capaç d’actuar l’Estat espanyol i la monarquia, tot i els valents principis del dret internacional contemporani (a mig fer). Semblava que en Carles Puigdemont n’iniciava el camí, però s’ha quedat gairebé sol. Això demana iniciar un debat ètic de primer nivell que el món no sap per on començar. Ara només resta la via dels drets dels presos polítics, que d’aquí uns anys es recuperaran, però em temo que per seguir formant part d’Espanya. Un preu massa alt per les seves famílies, i pel projecte que representen. El dret internacional de pobles com el català, sense revisionisme històric, haurà d’esperar. I aquesta via no és la catalana, a dia d’avui, com tampoc ho és la d’una declaració d’independència unilateral, tot i la determinació d’alguns. La via revolucionària no ha estat suficient per una societat benestant i heterogènia com la catalana, en un impàs global en què tot trontolla.

L’altra pregunta va ser sobre el futur de l’INH. Vaig respondre que està en un mal moment, però no pas per responsabilitat seva, tot el contrari, sinó per falta de suport mediàtic i institucional, i sobretot acadèmic. Així mateix, crec sincerament que la història que la neocronologia X-185 ofereix a l’INH és el veritable sentit de la manipulació que està despullant, i que, fins que no s’afegeixi a aquest corrent, l’INH difícilment farà un camí concloent. La neocronologia i l’INH es necessiten, i es retroalimenten, però de moment la neocronologia, és a dir recomposar el mapa històric global, no forma part de les expectatives de l’INH. Ni de l’INH ni de l’ANC, Òmnium o altres institucions, ni del periodisme independentista ni de cap polític o acadèmic de la història catalans. La neocronolgia X-185 pot no ser del tot correcta, però no tinc cap dubte que conté un 80 o un 90% de veritat, la principal. La història antiga i medieval s’ha dilatat, i la d’Espanya i la de tota la Europa colonial, des del segle XVIII, juntament amb la del Vaticà, és un gran frau que amaga un Jesús messiànic que es va dissenyar per posar fi al poder del Temple de Salomó, per crear un poder a mida del Papa de Roma, després d’acordar-se un repartiment dels poders des de la Xina fins a la resta del món. Tot dóna voltes a aquesta gran (i tèrbola) història, ignorada per tothom. I això s’escapa del corrent independentista, i de l’INH, malauradament, i es comprèn. Tots (inconscientment) aspirem a fer més gran la història, a escriure un nou capítol. No a desmuntar-la i fer-la caure del seu pedestal.

I la darrera pregunta que vull ressaltar és si jo rebia un suport. Vaig contestar que no, referint-me a que no tinc mecenes ni director, ni hi ha grups de poder afins a aquesta empresa. El poder no es dedica a desmantellar el seu estatus, i la neocronologia té aquesta capacitat. Bé, compto amb el respecte de la Casa Imperial Etíop, i això m’omple de motivacions, perquè X-185 els fa protagonistes de la història humana que es vol recuperar, i és rellevant. Són el pont entre el poder dels grans khanats mongols, el poble hebreu i el Papa de Roma. Així mateix, respecte a la direcció, compto amb el suport incondicional dels matemàtics russos Anatoly T. Fomenko i Gleb V. Nosovoskiy, i amb el de nombrosos amics i seguidors molt encuriosits, que ajuden molt a donar sentit a la feina que li he dedicat. Però no és realment una direcció. Compartir recerca amb terceres persones és font de reflexions i fins i tot troballes, resultat d’un intercanvi enriquidor, però val a dir que en aquest cas gairebé tot es fruit de la vocació i la recerca intel·lectual, que s’endinsa en la memòria humana i el seu comportament, en la cosmovisió evolutiva i sobre els fonaments últims del present caòtic en què ens trobem. Vaja, és el perfil típic d’un investigador que explora noves realitats, aparentment ocultes, i s’ha apassionat tot i constatar que ho fa a contracorrent, potser més del que desitjaria. Bé, molt més, perquè creu en el què defensa i en els fonaments inequívocs de la Nova Cronologia d’en Fomenko i en Nosovskiy, vistos des de la reconstrucció X-185. I, per totes aquestes raons, amb la finalitat d’ajudar a la seva difusió i promoure’n el debat, ha escrit el llibre LA VÍA CRONOLÓGICA, que centra la conferència que vaig presentar. En aquest sentit, el suport de l’editor ha estat fonamental. La “via” que es proposa pot semblar ingènua, o temerària, però no ho és. Només ho sembla, i en sóc ben conscient. Es postula com un camí a la reconciliació de la memòria humana desdibuixada i adulterada per part dels poders en competència, que no saben cap a on anar sense fer-se mal, i fer mal.

Acabada la conferència se’m va dir (o venir a dir) que no estem a l’alçada d’endinsar-nos en aquesta via. Però tots dos vam saber veure que d’alguna manera ja ha començat. Ara bé, caldrà encara donar moltes voltes, treballar i esforçar-se molt, i patir bastantes més decepcions, em temo.

+++

Idea principal que vaig voler transmetre, que es troba àmpliament documentada i contextualitzada al llibre citat (pensant en la sensibilitat maçona, jueva i catalana):

La neocronologia x-185 tracta de la història dels catalans, jueva i templera, i de la història en general, de manera que tot és diferent a com ha quedat escrit.

És una porta a reinterpretar la història humana en la seva totalitat, fent-la molt més intensa, breu i lògica. Però només es pot entendre acceptant un passat que ens fa més ignorants del que sabem assumir. Ara bé, resol molts anacronismes històrics i traça el camí a un espai de reflexió que ens pot obrir la consciència des d’una desconnexió total amb el passat, que és fictici, però que hem fet oficial.

S’hi pot accedir des de múltiples portes. Una d’elles Isaac Newton, que va deixar escrit el secret cronològic de la veritable història humana, perquè la poguéssim desxifrar, prenent de referència el llibre de la Revelació bíblica.

Però no és l’única porta.

La neocronologia comprimeix el passat realment documentat en menys de mil anys reals, i conclou que la història oficial ha estat deliberadament dilatada, per fer-ne un llibre sagrat en què encabir-hi el poder de Déu i construir el mite de Crist.

El fonament d’aquesta tesi és la ciència astronòmica que ha permès datar les constel·lacions zodiacals dels temples egipcis, de l’Apocalipsi i del Vaticà, juntament amb la tècnica estadística en què s’hi demostra la invenció del passat basat en múltiples duplicitats (còpies adulterades) de fets que van passar a l’imaginari medieval.

El Segon Temple de Salomó, en aquesta reconstrucció, té poc més de cinc segles d’antigor. I la línia X-185 acosta els fets del segle quinze oficial (de la Descoberta i de Sant Pere del Vaticà) 185 anys més a prop. L’any 1529 va ser el 1714. Des del Segon Temple a la Descoberta van passar en prou feines dos segles.