007 – ASTROLOGIA TRADICIONAL 3ª part
Secció setmanal de difusió de l’astrologia tradicional a càrrec de l’astròleg
Sebastià Robí
| En Els Ulls de l’Esperit oferirem els elements fonamentals del simbolisme astrològic i la seva relació amb altres qüestions com són els enigmes que participen de la tradició essencial de la vida: |
007 – ASTROLOGIA TRADICIONAL 3ª part
Com hem exposat anteriorment, l’astrologia tradicional es el pal de paller, l’eix sobre el qual giren tots els misteris del saber humà. Queda demostrat pels rituals i calendaris conservats en la història de tots els pobles. Es tractava de deixar testimoni, de reflectir la unió sagrada entre el cel i la terra. A més la hierogàmia clàssica1 concretava aquests misteris revelant, és a dir, tornant a velar-los. Per exemple, dins el culte2 familiar del panteó romà, dos nocions escenifiquen de forma magistral aquesta qüestió: Els lars i els genis. Els lars, tenien relació amb largus, ja que evocaven la idea d’abundància. El mot etrusc lar, expressava igualment una noció elemental de majestat, de potència, i representava a les forces protectores de totes les persones d’una família, a les del passat, a les del present i a les del futur. En català el mot llar, conserva el seu sentit de casa que custodia a tots els que l’habiten. Plaute,3 en les seves comèdies, posa en un lloc molt destacat el culte al lar casolà. Els personatges se n’acomiadaven en sortir de viatge i acostumaven a invocar els lars amb sacrificis per tal de ser resguardats. En aquest culte hi participaven tots, els esclaus, els servents i les seves descendències. Es considerava que el clan no eren només els pares i els fills, sinó també tota la gent que vivia sota la mateixa teulada. Així Horaci diu del lar que ‘és l’esperit que presideix els menjars i el gaudiment que guarda a tota la gent amb tot allò que contribueix al seu benestar’; per tant, calia obsequiar-lo amb ofrenes per atreure la seva simpatia i el seu favor. La idea de que el lar de la casa -i els lars en general-, són els avantpassats deïficats, data com a mínim, dels temps de Ciceró i Varró, però estem persuadits que aquesta deïficació ja existia als inicis de l’espècie humana.4 A la tradició llatina, els atris de les cases eren com els altars i els temples dels lars, de vegades santuaris subterranis en coves adjuntes a les cases. Les imatges dels lars representats eren pintats a les parets amb aspecte alegre i jovial, amb signes de l’abundància a les mans, i coronats de generosa vegetació.
Larari Pompeià
Daremberg-C., SAGLIO E., Dictionnaire des antiquités grecques et romaines, 1877
*
ASTROLOGIA TRADICIONAL 3ª part (continuació)
Destinat al culte domèstic dels lars d’una casa romana. Aquest, mostra un petit edicle per posar les figures dels déus i les ofrenes. Decorant les parets dues representacions de lars.
Els genis, conjuntament amb els lars, els penats i els manes, formaven part de les divinitats familiars de les mitologies clàssiques. La paraula genius, prové de gen, que pot tenir un sentit actiu, “engendrar”, o passiu, “néixer”. Segons J. Corominas, la paraula genius, en el món romà també expressava: “la força específica del mascle en l’acte de la generació”, la facultat d’engendrar; per contra, la naturalesa femenina era la facultat de concebre i de parir sota la protecció de Juno Lucina.5 Per tant tenim una clara representació de la unió de cel i terra. Genius, és qui engendra i Juno, qui concep; Sol i Lluna units, perpetuant la vida damunt el planeta Terra.
El geni que presideix l’acte de la generació es manifesta sobretot en el dia del naixement, i determina el caràcter i la condició de cada persona, fonament –clar està– de l’astrologia de tots els pobles. Quan neix una criatura i respira per primera vegada, s’introdueix dins seu el geni que estava a l’aire, donant-li el seu caràcter propi segons la disposició dels astres del moment. Juno per la dona i el genius per l’home, neixen i moren individualment. Per això el geni s’atribuïa només als homes quan deien genius meus, i per les dones deien Juno mea, el seu equivalent per a parir. És clar, que la tradició llatina recollia sense modificar allò que van transmetre grecs, egipcis i anteriorment d’altres. Genius, era el Sol i el seu esperit generador i, Juno representava la Lluna nodridora de la vida i acollidora de la llum solar. Les dues lluminàries tradicionals ordenant la carta astral d’un naixement.
1 Hierogàmia: Descripció mitològica de la unió entre divinitats o també, dels mortals amb els deus.
2 Op. Cit. (CL –MR) Verset 38,62’.
3 Plaute: [Titus Maccius Plautus] (Sarsina, Úmbria 251 aC – Roma 184 aC) Comediògraf llatí que va renovar l’escena romana, creant una llengua pròpia fent ús de tota mena de nous recursos i incorporant virtuosismes als diàlegs. Traduït a totes les llegües cultes, ho ha estat també al català per obra de Marçal Olivar, en dotze volums, (1934-1960).
4 Els darrers estudis sobre, ‘Homo naledi’, la darrera espècie d’homínids descoberta a Sud-àfrica, sembla podria tenir més de 2’8 milions d’anys i demostraria que ja enterraven els seus avantpassats. És un estudi presentat per John Noble Wilford al THE NEW YORK TIMES, confirmant aquesta deïficació o veneració dels ancestres. Els suposats primers homínids eren molt a prop de la subespècie Homo perquè les mans dels espècimens trobats recorden les d’un homínid que fabricava eines, però potser el més important, és que tots van ser enterrats intencionadament. Cap altre espècie no humana té aquesta relació amb la mort. És el treball de més de 60 científics espeleòlegs liderats pel paleoantropòleg Lee R. Berger, que han pogut descobrir les restes de més de 1.550 elements fòssils documentats, ossos que cobrien el sòl d’una cambra de pedra calcària a la cova Rising Star. Per tant, és potser, el vestigi més antic descobert fins avui de veneració als avantpassats.
5 És possible que el nom de Juno tingui el mateix origen que iuuenis, `jove´, en el sentit de `núvia´ perquè els romans van reconèixer una Juno individual com l’esperit protector de la dona, de la mateixa manera que el genius va esdevenir protector de l’home. Juno estava relacionada amb la Lluna, com Diana. La deessa Juno també es va assimilar a la Tanit cartaginesa.