Una defensa de la política, de Daniel Innerarity
L’article Una defensa de la política, publicat a La Vanguardia dins l’espai d’opinió El Ruedo Ibérico, constitueix una reflexió de fons sobre la degradació contemporània del fet polític i, alhora, una reivindicació intel·lectual de la política com a activitat imprescindible per a la vida democràtica . Daniel Innerarity parteix d’un diagnòstic clar: la política és avui objecte d’un descrèdit profund, sovint presentada com un espai d’incompetència, corrupció o simple lluita pel poder, però aquest rebuig no només és injust, sinó també perillós.
L’autor assenyala que el malestar envers la política no neix únicament dels errors dels actors polítics, sinó d’una expectativa equivocada sobre què pot i què no pot fer la política. En societats complexes, pluralistes i interdependents, la política no pot oferir solucions simples ni immediates. Tanmateix, una part significativa de l’opinió pública exigeix respostes ràpides, clares i moralment incontestables. Aquesta tensió entre la complexitat real dels problemes i la demanda social de simplificació genera frustració i alimenta el discurs antipolític.
Innerarity subratlla que la política no és —ni pot ser— un espai de puresa moral ni d’eficiència tècnica absoluta. Governar implica decidir sota incertesa, negociar entre interessos legítimament divergents i gestionar conflictes que no tenen solucions òptimes. Quan es nega aquesta naturalesa conflictiva i contingent de la política, es cau en la temptació de substituir-la per altres instàncies suposadament més “netes”: la tècnica, el mercat, la justícia o fins i tot la moral. Però aquestes substitucions no eliminen el conflicte; simplement el desplacen o l’oculten.
Un dels eixos centrals del text és la crítica a la idea que la democràcia pot funcionar sense política. Innerarity recorda que la democràcia no és només un conjunt de procediments, sinó una pràctica deliberativa que requereix institucions, lideratges i mediacions. Quan aquestes mediacions són deslegitimades —partits, parlaments, governs—, el buit no es tradueix en una democràcia més directa i autèntica, sinó en formes de poder menys visibles i menys controlables.
L’autor posa especial èmfasi en el paper dels principis en l’acció política. Una de les frases clau de l’article —destacada també gràficament a la pàgina— és que “la democràcia és impossible quan els actors polítics careixen de principis”. Però Innerarity matisa immediatament que tenir principis no significa aplicar-los de manera rígida o dogmàtica. Els principis democràtics només són operatius quan es tradueixen en decisions concretes adaptades a contextos canviants. La política fracassa tant quan renuncia als principis com quan els converteix en dogmes impermeables a la realitat.
En aquest punt, l’article connecta amb una crítica implícita al populisme, entès no només com una estratègia electoral, sinó com una simplificació moral del món polític. El populisme promet restaurar una sobirania pura del poble eliminant intermediaris i complexitats, però aquesta promesa és, segons Innerarity, una il·lusió perillosa. Les societats contemporànies no poden governar-se mitjançant dicotomies simples (poble/elits, bons/dolents) sense sacrificar drets, pluralisme i capacitat d’aprenentatge col·lectiu.
Innerarity també aborda la relació entre política i coneixement. En un context marcat per la tecnocràcia i l’expertesa, sovint es contraposa la racionalitat tècnica a la racionalitat política. L’autor rebutja aquesta oposició: la política no és ignorància, sinó un saber específic, diferent del saber científic o tècnic. Consisteix a integrar coneixements parcials, interessos contradictoris i valors diversos en decisions col·lectives legítimes. Pretendre governar només amb criteris tècnics és ignorar la dimensió normativa i conflictiva de la vida social.
Un altre element rellevant del text és la defensa del temps polític. En una cultura dominada per la immediatesa, la política és acusada de lentitud. Innerarity respon que aquesta lentitud no és un defecte accidental, sinó una condició de la deliberació democràtica. Decidir bé requereix temps, contrast i revisió. Accelerar artificialment els processos polítics pot satisfer l’ansietat social a curt termini, però sol empitjorar la qualitat de les decisions.
L’article conclou amb una idea fonamental: defensar la política no és defensar els polítics concrets ni justificar els seus errors, sinó reconèixer que, sense política, no hi ha democràcia possible. El descrèdit generalitzat de la política obre la porta a solucions autoritàries, tecnocràtiques o messiàniques que prometen ordre i eficàcia a costa de la llibertat i el pluralisme. Per això, Innerarity proposa una actitud més madura envers la política: menys idealització, però també menys demonització.
En síntesi, Una defensa de la política és una crida a assumir la política com el que realment és: una activitat imperfecta, conflictiva i necessària, sense la qual les societats complexes no poden governar-se democràticament. La seva aportació no rau en oferir receptes concretes, sinó en redefinir el marc mental amb què jutgem l’acció política, reclamant més realisme, més responsabilitat ciutadana i una comprensió més profunda de la democràcia contemporània .
Fonts citades a Una defensa de la política, de Daniel Innerarity
- La Vanguardia, secció Opinió, El Ruedo Ibérico
- Daniel Innerarity, Una defensa de la política