Mi corazón está a la izquierda
Rafael Gumucio @rafaelgumucioa
Rafael Gumucio és escriptor, columnista i humorista xilè nascut l’any 1970. Ha publicat aquest post d’Instagram titulat Mi corazón está a la izquierda.
Té una trajectòria literària notable i és habitual comentarista de temes socials i polítics.
El text parteix d’una afirmació identitària clara: l’autor se situa inequívocament a l’esquerra, tant per trajectòria electoral com per formació intel·lectual. El seu pensament beu del marxisme, però també de les seves crítiques internes, especialment d’autors com Camus i Orwell, que van advertir dels perills de sacrificar la dignitat humana en nom de grans abstraccions ideològiques. Aquesta declaració inicial no és retòrica: serveix per desactivar d’entrada qualsevol acusació de traïció ideològica. La crítica que segueix no neix d’un rebuig a l’esquerra, sinó d’una fidelitat profunda als seus principis fundacionals.
La tesi central del text és que allò que separa l’autor de l’“esquerra oficial” —o, més concretament, de la seva expressió dominant a les xarxes socials— no és una discrepància teòrica, sinó una qüestió moral i emocional: el lloc del cor. Davant la caiguda del règim de Nicolás Maduro, l’autor experimenta una alegria visceral, immediata, corporal. No és una alegria provocada pels actors que han facilitat aquest desenllaç —Trump no li desperta cap simpatia— sinó pels milions de veneçolans que han patit durant anys sota una dictadura que defineix com una paròdia grotesca del socialisme.
Aquesta alegria està ancorada en rostres concrets i històries humanes: mares separades dels fills, professionals obligats a emigrar i a treballar en feines precàries en altres països, persones que han mort travessant el Darién, famílies destruïdes per l’exili i la misèria. El patiment veneçolà no és per a l’autor una categoria geopolítica, sinó una experiència humana acumulada, tangible, impossible d’ignorar sense un grau alarmant d’insensibilitat moral.
En contrast, l’autor descriu una esquerra tuitera que opera amb un ordre de prioritats invertit. Davant qualsevol crisi internacional, aquesta esquerra col·loca en primer lloc l’antiimperialisme, després la sobirania nacional, a continuació el principi de no ingerència, i només al final —si queda espai— les víctimes concretes del règim en qüestió. Així, els veneçolans passen a ser una nota a peu de pàgina en un relat centrat gairebé exclusivament en la confrontació amb els Estats Units.
Mi corazón está a la izquierda
El text denuncia amb duresa aquesta jerarquia moral, que acaba protegint els drets dels tirans per sobre dels drets de les seves víctimes. L’autor posa exemples concrets i recurrents: els cossos torturats a El Helicoide queden relativitzats en nom de la sobirania; la repressió a Cuba és sistemàticament minimitzada perquè l’embargament nord-americà ocupa tot l’espai interpretatiu; les revoltes de les dones iranianes són rebudes amb sospita, buscant abans la mà de la CIA que no pas reconeixent el seu coratge; fins i tot en conflictes interns, com els disturbis a Santiago, es prioritza entendre la ràbia abstracta abans que lamentar les víctimes concretes, com la treballadora que no pot arribar a la feina.
Aquest patró es repeteix, segons l’autor, amb una lògica gairebé automàtica: qualsevol actor o règim que s’oposi als Estats Units mereix, com a mínim, comprensió. No importa que executin homosexuals, lapidin dones, empresonin poetes o aixafin drets fonamentals. El criteri moral no és el patiment que generen, sinó la seva posició en el mapa geopolític global.
L’autor no nega el fonament històric d’aquesta desconfiança envers els Estats Units. Demostra un coneixement clar del passat: les intervencions, els cops d’estat, la Doctrina de la Seguretat Nacional, l’Escola de les Amèriques. Tampoc idealitza Trump, a qui descriu com un personatge sinistre, ni creu que les potències actuïn mai per altruïsme. Aquesta part és important perquè evita una caricatura simplista del seu posicionament. El problema, insisteix, no és l’anàlisi crítica del poder nord-americà, sinó que aquesta anàlisi anul·li qualsevol reacció emocional elemental davant el patiment aliè.
El nucli més dur del text és precisament aquesta acusació: la manca d’emoció humana bàsica. L’autor parla d’una fredor doctrinària que és incapaç de commoure’s davant imatges de veneçolans plorant d’alegria als carrers de Caracas, o de dones iranianes tallant-se els cabells com a acte de rebel·lia. És una esquerra que sempre té un “però” preparat abans que un gest d’empatia, una nota a peu de pàgina abans que una abraçada.
Aquesta actitud, segons el text, no és només moralment problemàtica, sinó profundament contradictòria amb la tradició humanista de l’esquerra. Si aquesta va néixer per posar la dignitat humana al centre, com pot acabar defensant mapes, equilibri de poders i abstraccions geopolítiques per sobre de vides concretes?
L’autor reconeix que l’escenari ideal hauria estat un enderrocament intern del règim veneçolà, liderat exclusivament pel seu propi poble. Però també apel·la a una lectura realista de la història: poques dictadures han caigut sense algun tipus de pressió internacional. No va passar a Xile, ni a l’Argentina, ni a Espanya. Exigir una puresa absoluta en els processos de transició és, sovint, una manera elegant de justificar la inacció davant el mal.
En aquest sentit, l’autor afirma que, dins de totes les sortides possibles després del frau electoral brutal de juliol, aquesta és una de les menys sagnants. No és perfecta, no és exemplar, però ha permès obrir una escletxa d’esperança. I avui, subratlla, els veneçolans celebren. Les places i els carrers de Caracas s’omplen d’una alegria que semblava impossible fa només uns mesos.
El text culmina amb una afirmació identitària i moral molt potent: l’autor continua sent d’esquerra precisament perquè creu en la dignitat humana abans que en les abstraccions geopolítiques. Per això celebra amb els veneçolans. No demana una adhesió acrítica ni eterna, sinó un espai temporal per a l’alegria compartida.
Demà —diu— hi haurà temps per analitzar, criticar i contextualitzar. Avui, només avui, reclama el dret a sentir alegria sense haver de demanar permís al “manual del bon antiimperialista”. I acaba amb una frase que resumeix tot el text: posa el cor allà on sempre hauria d’haver estat l’esquerra, al costat de la gent, no dels mapes.