Consciència i matèria: ciència, cultura i sobirania del pensament
En els darrers segles, la ciència occidental s’ha edificat sobre un consens implícit: la matèria és l’origen de tot, i la consciència n’és un subproducte sofisticat. El cervell pensa, el cervell sent, el cervell imagina. Però què passa quan aquesta premissa trontolla? Què implica, culturalment i políticament, admetre que potser la consciència no neix de la matèria, sinó que la precedeix?
Aquesta és la pregunta incòmoda —i fascinant— que torna a posar damunt la taula un estudi recent de la científica Maria Strømme que ha generat ressò mediàtic, i que ha estat recollit en un article publicat a La Razón. Més enllà del mitjà que el difon, el contingut toca una fibra profunda: la possibilitat que la ciència contemporània estigui arribant als límits del seu propi paradigma materialista.
Des d’Àgora Quàntica, aquest debat no ens és aliè. Al contrari: forma part del nucli del nostre projecte cultural. Parlar de consciència no és només parlar de neurociència o de física quàntica; és parlar de llibertat interior, de sobirania del pensament, de capacitat col·lectiva per imaginar realitats diferents. I això, en un país com el nostre, no és mai neutre.
Ciència, consciència i matèria: la ruptura de paradigma
L’article que inspira aquesta reflexió parteix d’una constatació cada vegada més present en certs àmbits científics: la consciència continua sent un “problema dur”, un fenomen que no encaixa bé dins dels models purament físics.
Malgrat dècades d’avenços en neurociència, seguim sense poder explicar de manera satisfactòria com emergeix l’experiència subjectiva a partir de processos electroquímics. Sabem molt sobre sinapsis, neurotransmissors i xarxes neuronals, però molt poc sobre per què existeix la vivència interna, el “jo” que observa, sent i interpreta.
Alguns investigadors, davant d’aquest mur explicatiu, han començat a explorar una hipòtesi fins fa poc considerada herètica: i si la consciència no fos un producte tardà de l’univers, sinó una propietat fonamental de la realitat? I si, en lloc de dir que la ment emergeix de la matèria, haguéssim de dir que la matèria emergeix —o almenys s’organitza— dins d’un camp de consciència?
Aquesta idea no és nova. Té ressonàncies en tradicions filosòfiques antigues, en certs corrents orientals, però també en figures clau de la física moderna. Schrödinger, Pauli o fins i tot Einstein van expressar, en algun moment, dubtes profunds sobre el materialisme reduccionista. El que és nou és que aquestes intuïcions tornen a aparèixer amb llenguatge científic contemporani, en forma d’estudis, models i debats acadèmics.
El que realment incomoda no és tant la hipòtesi en si, sinó les seves conseqüències. Si la consciència és fonamental, el relat modern de progrés, control i dominació de la natura queda seriosament qüestionat.
I aquí és on el debat deixa de ser estrictament científic per esdevenir cultural i polític. L’exotèric esdevé esotèric.
La història ens mostra que cada canvi de paradigma científic ha anat acompanyat d’un terratrèmol simbòlic. Copèrnic va descentrar la Terra; Darwin va descentrar l’ésser humà dins de la creació; Freud va descentrar la raó conscient. Acceptar que la consciència pot ser anterior a la matèria descentra encara més: ja no som només cossos complexos en un univers inert, sinó potser expressions locals d’una realitat conscient més ampla.
Per a una cultura com la catalana, que ha lluitat històricament per existir, per dir “som” abans que “tenim”, aquesta idea no és menor. La consciència col·lectiva —la llengua, la memòria, la cultura— no és un subproducte accidental de l’economia o de l’Estat; és el fonament mateix de la realitat política.
El materialisme dur ha estat, sovint, l’aliat perfecte de les estructures de poder. Si tot és matèria, si tot és mesurable i gestionable, llavors tot és administrable des de dalt. Persones, territoris, cultures. En canvi, si la consciència és central, si la subjectivitat té pes ontològic, la llibertat deixa de ser una concessió i passa a ser una condició inherent.
No és casualitat que els projectes republicans —en el sentit profund, no partidista— hagin posat sempre l’èmfasi en la ciutadania conscient, no només en la gestió eficient. Una república no és només un sistema institucional; és un estat mental compartit, una manera de percebre’s com a subjecte polític.
Des d’aquesta perspectiva, el debat sobre consciència i matèria connecta directament amb el dret a pensar fora dels marcs imposats. Acceptar acríticament que “la ciència ja ho explicarà tot” ha estat, massa vegades, una forma de renúncia cultural. No perquè la ciència no sigui valuosa —ho és immensament— sinó perquè també ella està condicionada per paradigmes, interessos i contextos de poder.
Àgora Quàntica neix, precisament, per obrir espais on aquestes preguntes es puguin formular sense por ni submissió intel·lectual. On ciència, espiritualitat, història i política puguin dialogar sense jerarquies artificials. On la llengua catalana sigui vehicle de pensament complex, no només de gestió quotidiana.
Que un estudi científic suggereixi que la consciència podria precedir la matèria no ens obliga a acceptar-ho com a dogma. Ens obliga, això sí, a pensar. A revisar els límits del que donem per descomptat. A recordar que el coneixement avança quan algú s’atreveix a dir “potser no és així”.
I en temps de soroll, de simplificació i de dogmes disfressats de neutralitat, pensar ja és un acte profundament republicà.
Potser el més revolucionari d’aquest debat no és la hipòtesi concreta, sinó el gest que implica: reconèixer que la realitat és més rica, més misteriosa i menys controlable del que ens agradaria. I que, en aquest misteri, la consciència —individual i col·lectiva— no és un accident, sinó un eix central.