La gent en la IA
L’article “La gent en la IA (I)” és una col·laboració de Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política a la UPV, publicada a La Vanguardia en català el 31 de gener de 2026. L’autor reflexiona sobre com s’ha de pensar la democràcia en l’era de la intel·ligència artificial (IA) i, en particular, sobre quin paper pot i ha de tenir “el poble” en un context on moltes decisions són preses per sistemes automatitzats i algoritmes. El text es mou entre la teoria política i la diagnosi tecnopolítica, i reclama una redefinició del subjecte democràtic i de les formes de participació en un món progressivament automatitzat.
El text de Daniel Innerarity defensa que la irrupció de la intel·ligència artificial obliga a repensar radicalment la presència del poble en la política, no perquè desaparegui sinó perquè es transforma la manera com s’exerceix el poder i com es distribueix la responsabilitat. La IA crea un món altament automatitzat i aparentment deshumanitzat, però alhora recolza massivament en treballadors humans invisibles, fet que desplaça el problema del “quant” al “com” i “on”. L’autor planteja la necessitat de dissenyar un ecosistema humans-màquines en què la democràcia no sigui un vestigi del món analògic, sinó un principi organitzador també del món digital i algorítmic. Aquest plantejament es presenta com el punt de partida per a un debat més ampli sobre com instituir procediments democràtics en l’era de la intel·ligència artificial.
Innerarity parteix de la definició clàssica de democràcia com el govern del poble, resumida en la famosa fórmula d’Abraham Lincoln al discurs de Gettysburg: la democràcia com a govern “del poble, pel poble i per al poble”. Aquesta fórmula serveix per presentar el problema central: en un món en què decisions que hauria de prendre la gent són cada vegada més delegades a sistemes d’IA, com es pot seguir parlant amb sentit d’autogovern democràtic? Si la democràcia implica que el poble és alhora autor, subjecte i destinatari de les decisions polítiques, cal aclarir quin tipus de subjectivitat política és possible en el marc de la IA i com es pot garantir una “autorització democràtica” de les decisions algorítmiques. L’autor suggereix que avui necessitem una mena de “nou discurs de Gettysburg” adaptat a l’era de la intel·ligència artificial.
La gent en la IA: qui controla els algorismes?
Un dels primers punts que exposa és la dificultat d’auditar socialment els algoritmes. En moltes situacions no és possible que la ciutadania, de manera directa, examini el funcionament intern dels sistemes d’IA, bé per raons tècniques, bé per opacitat empresarial o institucional. Innerarity planteja llavors la pregunta de com s’hauria d’articular aquesta auditoria de manera que tingui sentit parlar d’autorització democràtica de decisions que, formalment, prenen màquines. També es pregunta quin tipus de participació és pertinent en el disseny de la política de regulació de tecnologies tan complexes: no és realista pretendre una participació directa i constant de tothom, però tampoc és acceptable renunciar al principi que el poder ha de provenir del poble.
A partir d’aquí, l’autor insisteix que la IA representa una forma especialment radical de desplaçament dels humans del centre de les decisions. Totes les tecnologies han tingut, en certa mesura, aquest efecte de “periferització” dels humans, però la IA fa aquest moviment qualitativament més profund, fins al punt de fer-nos “prescindibles” o “reemplaçables” en nombroses tasques. La tendència general és cap a una mena de “pilotatge automatitzat dels afers humans”, que no és només un augment dels instruments disponibles, sinó una transformació de la nostra manera d’estar al món. La imatge que proposa Innerarity és la d’un paisatge tecnopolític en què els llocs més significatius de decisió i control estan “despoblats d’humans”.
En aquest sentit, enumera exemples d’espais i infraestructures actuals que funcionen sense presència humana visible: portes automatitzades, ascensors sense uixer, camps agrícoles robotitzats, xarxes de comunicació autònomes, estacions orbitals extraterrestres. Tots aquests llocs il·lustren el que ell anomena un “món deshumanitzat”, en el sentit descriptiu que la presència directa de persones hi és innecessària o fins i tot prohibida. Innerarity puntualitza que això no té per força una connotació negativa, però sí que implica un canvi de gran abast: el món ja no se’ns presenta organitzat al voltant de la nostra presència física i de la nostra intervenció directa.
L’autor desenvolupa després una hipòtesi inquietant: l’horitzó tecnològic podria ser un “bucle sense humans”, una mena de gran mecanisme on les màquines es governarien a si mateixes i prendrien totes les decisions significatives. Aquesta automatització generalitzada ens alliberaria de treballs pesats i mecànics, però alhora podria ser l’inici d’un “desnonament gegantí” de la humanitat del seu propi món. Innerarity parla d’un món que funcionaria perfectament “sense nosaltres”, buit de voluntat humana, i suggereix que amb l’automatització podríem estar programant la nostra pròpia obsolescència. Recorda, amb ironia inquietant, la frase de Marvin Minsky segons la qual hauríem de considerar-nos afortunats si les màquines intel·ligents del futur ens mantenen com a “animal de companyia”.
Davant les visions més apocalíptiques sobre l’obsolescència del gènere humà, Innerarity proposa una actitud més analítica: abans de pensar en els remeis cal examinar si l’amenaça és real i en quins termes. Un dels tòpics actuals és la demanda que hi hagi “humans in the loop”, és a dir, persones presents en el cicle d’acció, retroalimentació i decisió que controla els sistemes automatitzats. Ara bé, potser ja hi ha més presència humana dins d’aquests bucles del que sembla inicialment. El primer pas és reconèixer “la gran quantitat de feina humana inscrita en la mateixa automatització”, una feina sovint invisibilitzada.
L’article subratlla que, fins i tot en els llocs de treball amb alt risc d’automatització, persisteix un conjunt important de tasques que resulten difícils d’automatitzar. En lloc d’una substitució directa de treballadors humans per robots, es produeix una “nova divisió global de la feina digital”. Aquesta divisió es manifesta en cadenes de deslocalització en què uns treballadors humans són substituïts per altres treballadors humans, sovint “ocults, precaris i més mal pagats”. En conseqüència, sota la retòrica oficial de plataformes aparentment autònomes i neutralment tecnològiques, el que trobem, segons Innerarity, és un proletariat del clic que anima realment aquests sistemes.
En aquest punt, l’autor utilitza expressions com “automatització alimentada per humans” i parla de “microtreballadors” o “treballadors fantasma” que realitzen tasques digitals repetitives i poc visibles, però imprescindibles per al funcionament de la IA. Cita la idea de Nick Seaver: si en un sistema automatitzat no es veu cap humà al bucle, cal “buscar un bucle més gran”. Aquesta observació condueix a matisar el discurs sobre la desaparició completa del treball humà, mostrant que l’automatització actual està sostinguda per una gran quantitat de feina humana subordinada i sovint explotada.
Així, la qüestió central ja no és tant “quants” humans hi ha en el bucle, sinó “com” i “on” hi són. Innerarity formula la pregunta clau: en quina posició i de quina manera han d’estar situats els humans perquè el sistema humans-màquines sigui òptim i, sobretot, perquè es compleixin les promeses democràtiques d’autogovern? No n’hi ha prou amb constatar una presència humana residual o merament funcional; cal pensar en procediments concrets d’intervenció humana en les diverses fases d’implementació de l’automatització. Aquests procediments haurien de permetre el control democràtic sense destruir els avantatges de l’automaticitat.
L’autor insisteix que no s’ha de reduir el debat a una oposició simplista “humans versus màquines”. El repte és dissenyar ecosistemes en què humans i màquines coevolucionin de manera que el poder polític segueixi essent, en última instància, atribuïble al poble, encara que les decisions operatives passin per múltiples filtres tècnics i automatitzats. Això vol dir definir punts d’entrada i sortida de la intervenció humana: en el disseny dels algoritmes, en la supervisió contínua, en la revisió de resultats, en els mecanismes de responsabilitat. L’objectiu és que el procés límit pugui ser considerat “veritablement democràtic”.
En el tram final, Innerarity apunta una analogia entre la configuració de la IA i la història de la democràcia representativa. Recorda que el disseny de les institucions democràtiques modernes va acceptar que el poble no estigués present “completament i en tots els moments del govern”, però va establir mecanismes (representació, eleccions periòdiques, separació de poders) que permetien considerar-lo l’“autor darrer” de les decisions col·lectives. De manera similar, proposa pensar els processos d’automatització com un conjunt d’engranatges i delegacions en què el poder tecnològic no trenqui el principi d’autogovern, sinó que hi quedi subordinat.
Tot i que l’article és només la primera part (“I”) d’una sèrie, ja anticipa una línia de treball: redefinir la democràcia en temps de IA no significa rebutjar la tecnologia, sinó inserir-la en marcs institucionals i normatius que preservin la centralitat política del demos. Innerarity insinua que caldrà articular noves formes de control, auditoria, regulació i participació que siguin compatibles amb la complexitat tècnica. L’aspiració última és formular una teoria i una pràctica de la democràcia que permetin seguir parlant amb sentit d’un poder “del poble, pel poble i per al poble” fins i tot quan moltes decisions són preses per algoritmes.