L’àngel badoc
Fa dos dies, va ser el 7è. aniversari del traspàs del Memo, i com cada any aquest dia, al capvespre, surto a caminar pels mateixos llocs on anava amb ell.
Quan estava sortint del bosc sento una veu que venia dels arbres que hem deia:
—Senyor, senyor, hem pot ajudar?
Al girar-me cap on venia la veu, veig que el que m’havia demanat ajuda era un àngel.
Sorprès, per que en aquest bosc nomes hi viuen alguns follets i una parella de menairons, li pregunto:
—Què hi fas aquí i quina ajuda necessites?
—Fa una setmana quan tornava de portar la flama del Canigó a l’ermita de Sant Joan a Montblanc, vaig xocar amb la pala d’un molí de vent a l’alçada de El Fonoll.
—Però,
li vaig preguntar,
—com no has vist el molí, si són molt grans i sorollosos?
—Doncs per que mirant a baix, vaig veure molta gent despullada, i vaig pensar que era un camp de formació d’àngels i querubins però em va extranyar perquè cap d’ells tenia ales, al apropar-me vaig xocar amb el molí.
—I què t’ha passat?
—Acosta’t i ho veuràs.
—Que m’acosti? i com sé si ets un dimoni i no un àngel, de fet tens tres sisos al mig del front.
—No són sisos, soc un querubí i el que veus són rínxols del meu cabell. I mentre deia això, es va passar la ma pel cabell desfent-se els rínxols
—Ostres quin ensurt, veritablement creia que eres un príncep del foc, que volia comprar la meva ànima.
—No tinguis por de mi, soc, certament un àngel caigut, però circumstancial perquè tinc un ala doblegada i no la puc posar jo sol al seu lloc, per tornar a volar.
—I com puc ajudar-te?
L’àngel badoc
(continuarà)
Lo Agrofilosof de Guàrdia