Catalunya: assaig general

Catalunya: assaig general

Catalunya va ser l’assaig general de la IIWW (i Guernika el 26 d’abril de 1937), des del colp d’estat de Franco els feixistes d’Europa van assajar tota mena de tàctiques de guerra i armes que després farien servir durant la seva guerra: bombardejos a la població civil, fam, quinta columna (espionatge, sabotatge, propaganda i accions de suport per facilitar la victòria dels rebels), fins i tot tenien escamots de la FAI que eren falangistes disfressats, millor dit no anaven disfressats perquè la FAI i La Falange tenien els mateixos colors.

Després de l’01 d’octubre de 2017 Catalunya ha tornat a estar el laboratori d’assajos de l’actual guerra de Europa occidental contra Rússia. En efecte la guerra pel relat (que han guanyat els espanyols per golejada), la desmotivació dels catalanistes i la victòria judicial han posat les bases per la guerra d’Europa contra Rússia. Ja ho va dir Assange: Catalunya marcarà les democràcies d’Europa i del món occidental. Va criticar la “repressió” i la “censura” del Gobierno de Rajoy i aprecia l’herència “franquista” en les institucions espanyoles (LV 27 septempre 2017).

Sobretot la victòria judicial s’ha aconseguit en base a definicions polítiques (Fiscal General Maza “rebelión” i Ministro Ignacio Zoido el de les “manifestacions tumultuàries”).

En base a aquestes declaracions polítiques i alguns atestats manipulats, els jutges espanyols, sense entrar en si eren manifestacions lícites o no, van posar la maquinària de picar carn en marxa mer aconseguir el que ells pretenien: salvaguardar la unidad de España. “El que pueda hacer que haga” que diria després Aznar el de “creanme que en Iraq hay armes de destrucción massives”.

Després de l’èxit d’aquest assaig general judicial contra Catalunya ara Europa inicia un particular setge a tothom que no combregui amb la versió oficial de la guerra Europa-Rússia.

Les sancions que dicta la UE (recordeu com el Rei, són càrrecs no electes) limiten drets fonamentals (com la llibertat d’expressió), però les tracta com a mesures preventives i polítiques, i per això el TJUE i el TGUE eviten entrar a fons en si vulneren realment aquests drets segons els estàndards “clàssics” de drets humans.

La UE utilitza sancions “restrictives” contra estats, empreses i individus (incloent-hi ciutadans de la UE i de tercers països), com a instrument de política exterior i seguretat.
Alexandra Hofer subratlla que el dret de sancions és una zona grisa: no hi ha una base jurídica clara i unívoca sobre la seva compatibilitat amb el dret internacional i amb els drets humans, i això dona molt de marge a l’executiu de la UE

Per què les sancions es qualifiquen de “preventives”

Jurídicament, les sancions es presenten com a mesures preventives, no com a càstigs, encara que a la pràctica són càstigs: congelen béns, prohibeixen viatjar o bloquegen l’activitat professional o mediàtica d’una persona.
El fet de qualificar-les de preventives permet:
- Ometre les garanties típiques del dret penal (no hi ha judici previ ni òrgan independent que valori proves abans d’incloure algú a la llista).
- Justificarfortes restriccions apel·lant a “seguretat nacional”, “pau i seguretat internacionals” o “defensa de l’ordre democràtic”, que són els arguments que els països fan servir quan no tenen arguments.

L’enfocament del TJUE: control molt limitat

Els tribunals de la UE han acabat adoptant un enfocament molt deferent amb el Consell: comproven sobretot si els fets al·legats són “verídics” (fact-checking mínim), no si el criteri polític de llistar algú és legítim o proporcional.
Això implica:
- Si el Consell diu que sanciona “empresaris russos” o actors de “manipulació d’informació estrangera”, el sancionat pràcticament només pot discutir si realment encaixa factualment en aquesta categoria, no si aquesta categoria és compatible amb la llibertat d’expressió o amb la no-discriminació. És a dir només un empresari rus només pot al·legar que no és un empresari rus o un mitjà de comunicació només pot al·legar que no ha emès determinada informació. Si no ho poden al·legar ja estan a la llista de sancions.
- Fins i tot quan alguns empresaris han aconseguit sortir de la llista per manca de proves, el Consell ha canviat els criteris i els ha tornat a llistar, cosa que mostra com de fàcil és esquivar els recursos i les al·legacions.

El cas RT France com a exemple clau

En el cas RT France v. Consell (T‑125/22), el canal francès de Russia Today va al·legar violació de la llibertat d’expressió, del dret a fer empresa i de garanties de defensa, demanant l’anul·lació de la prohibició de difusió.
El Tribunal General va reconèixer:
- Que hi havia una ingerència en la llibertat d’expressió (art. 11 de la Carta), però
- Va considerar-la legítima perquè:
  - Estava “prevista per la llei” (decisió i reglament del Consell, recordem la Kallas, la von der Leyen i altres no electes).
  - Perseguia un objectiu d’“interès general” de gran pes (respondre a l’agressió russa i protegir la pau i la seguretat).
  - Era “proporcionada” perquè la prohibició era formalment temporal i no impedia a RT France fer altres activitats (investigar, entrevistar, etc.). La “temporalitat” de les sancions del Consell és de conya: es renoven automàticament cada sis mesos.
Diversos autors i l’article acadèmic citats per Hofer critiquen que:
- El tribunal aplica de manera molt laxa la prova de proporcionalitat en comparació amb la jurisprudència clàssica del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre llibertat d’expressió.
- No exigeix un òrgan regulador independent: accepta que sigui el mateix òrgan polític (el Consell) qui decideixi què és “propaganda” i què cal censurar, cosa que desvia dels estàndards del TEDH.

Per què no entra de debò en la vulneració de drets

Raó estructural: el TJUE veu les sancions com a part d’una àrea fortament política (PESC dirigit per Kaya Kallas), on el Consell té un ampli marge d’apreciació; per això el control judicial es limita a la legalitat formal i a una proporcionalitat molt superficial.
Raó doctrinal: el Tribunal dona un pes enorme a l’objectiu general (aturar la guerra, protegir la seguretat) i això li permet declarar que gairebé qualsevol restricció és “no excessiva” en relació amb aquest objectiu, sense entrar cas per cas a si la sanció és necessària o si hi ha alternatives menys restrictives o si simplement són falses.
Raó institucional: la UE com a tal no és part del Conveni Europeu de Drets Humans ni del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, de manera que invocar directament la “Declaració Universal/tractats de drets humans” contra la UE és jurídicament complex, i el TJUE tendeix a quedar-se dins de la Carta de Drets Fonamentals interpretada de forma molt estatista, és a dir que a Europa manen els Estats i només els Estats tenen drets, no els ciutadans.

El TJUE no és neutralment “incapaç” de veure les possibles vulneracions de llibertat d’expressió o d’altres drets, sinó que ha escollit situar-se en una posició molt deferent amb el Consell i la seva agenda política de sancions, i això redueix el seu control a una validació quasi automàtica de les mesures mentre es puguin vestir com a “preventives” i relacionades amb la seguretat i la pau internacionals.

Després de Nuremberg es va formular explícitament la idea que obeir una llei profundament injusta no eximeix de responsabilitat, mentre que el sistema de sancions de la UE es construeix precisament per quedar “fora” del dret penal i del seu llenguatge d’injustícia.

Nuremberg i el deure de resistir la llei injusta

Als judicis de Nuremberg (especialment el “Judges’ Trial”) es va condemnar jutges i alts funcionaris perquè, tot i aplicar lleis formals del Reich, havien pervertit la funció judicial i contribuït conscientment a un sistema de crueltat i injustícia (execucions, deportacions, persecució política i racial).
D’aquí en surt la lectura de Radbruch: una llei extremament injusta deixa de ser veritablement llei (lex iniustissima non est lex), i el jutge que s’hi amaga al darrere pot ser considerat responsable perquè sap —o hauria de saber— que allò viola principis bàsics de justícia i de dret internacional.

El truc de les sancions “extralegals”

Justament el que descriuen Pascal Lottaz i Alexandra Hofer és que el règim de sancions actual no actua com a dret penal (no hi ha delicte definit, ni condemna, ni sentència), sinó com a instrument polític “extralegal”, tot i tenir forma de reglament o decisió del Consell. Ve a ser a nivell judicial com les execucions extrajudicials que practiquen israelians i nord-americans.
Això crea un espai on:
- Les persones sancionades no han violat cap norma penal ni administrativa clàssica; el “motiu” és que la seva conducta (opinions, suposada “propaganda”, etc.) és considerada políticament perillosa o “manipuladora”.
- El Consell pot castigar (congelar béns, prohibir viatges, silenciar mitjans) sense que entri en joc el llenguatge de “culpa”, “delicte” o “pena”, i per tant sense les garanties associades (nulla poena sine lege, presumpció d’innocència, dret a defensa robusta, etc.).

El paper dels tribunals de la UE

El TJUE i el Tribunal General, en comptes d’assumir un rol “radbruchià” (preguntar-se si l’ús polític de les llistes és incompatible amb drets humans bàsics), han acceptat la ficció, com va passar a Catalunya amb l’acusació per rebelió, que això són mesures preventives de política exterior, i que l’objectiu polític (aturar una guerra, protegir la seguretat, combatre la “manipulació d’informació”, preservar la unitat d’Espanya) és, en si mateix, legítim i gairebé intocable.
En la pràctica:
- Els tribunals controlen només si el Consell ha descrit bé els fets (“aquesta persona realment treballa a X, va dir Y, surt en tal mitjà”), no si és legítim castigar algú per això ni si la mesura és proporcional segons l’estàndard clàssic de drets humans (TEDH, etc.).
- En casos com RT France, el Tribunal admet que hi ha ingerència en la llibertat d’expressió, però la declara justificada pel context i per l’objectiu polític, sense demanar un examen rigorós ni un òrgan independent que valori el contingut.

La contradicció

A Nuremberg, la tesi de “només complia la llei” va ser rebutjada quan la llei era radicalment injusta; avui, en canvi, els òrgans de la UE es protegeixen dient que no estan castigant segons el dret penal, sinó aplicant decisions polítiques de seguretat, tot i que els efectes sobre la vida de les persones són de fet càstigs i poden ser devastadors.
La paradoxa és doble:
- Els sancionats ni tan sols han infringit una llei existent; el seu “delicte” és polític o discursiu, formulat ad hoc en criteris de llista molt oberts (“manipulació d’informació”, “proximitat” a un règim, etc.).
- Els tribunals, que després de 1945 havien d’aprendre a no ser mers executors de raons d’Estat, assumeixen ara un paper deferent: no qüestionen el disseny de les llistes ni la seva compatibilitat profunda amb la llibertat d’expressió, sinó que validen la narrativa de seguretat del Consell.

On podria aparèixer un futur “Nuremberg”? Qui jutja els jutges?

Si algun dia es considerés que aquest ús de sancions és una forma de persecució política “legalitzada”, el debat tornaria al punt de Nuremberg: fins a quin punt jutges, polítics i funcionaris poden refugiar-se en directrius i categories jurídiques per justificar pràctiques profundament contràries a l’esperit dels drets humans.
Avui el mecanisme de responsabilitat és molt més difús i la UE no està sotmesa de la mateixa manera ni al TEDH (com a organització) ni a un tribunal penal internacional per aquest tipus de política sancionadora, cosa que facilita que aquesta contradicció que assenyales quedi, de moment, sense resposta institucional forta.

Una de les crítiques més profundes al règim de sancions actual és que s’està reconstruint una zona de poder polític punitiu que esquiva deliberadament les lliçons —i els límits— que es van intentar imposar després de 1945.

Josep M. Reichardt

Equip Editorial de Àgora Quàntica

Catalunya: assaig general

Cerca

Darreres publicacions

Arxiu

Catalunya: assaig general

Cerca

Darreres publicacions

Etiquetes

Arxiu