MILLENNIUM CHALLENGE 2002
Un any després dels atemptats de l’11-S els EUA van fer un exercici denominat Millennium Challenge 2002 conegut per l’acrònim amb què el va batejar el Pentàgon: MC02. Va ser el major i més car joc de guerra de tots els temps. Va implicar l’Exèrcit, la Marina, la Força Aèria i els Marines, amb vaixells i avions de veritat i altres simulats per ordinador… i un general retirat, veterà i condecorat al Vietnam, fent d’enemic, va derrotar el poderós exercit nord americà.
L’exercici MC02 estava ambientat en 2007 va tenir lloc entre el 24 de juliol i el 15 d’agost consistia en un enfrontament entre els Blue (l’exercit nord-americà) i els Red un enemic imaginari, situat al Golf Pèrsic governat per un dictador amb un gran potencial militar, és a dir l’Iraq. Els Blue es basaven en la superioritat electrònica i militar, en aquest cas com que no es disposava de territori des d’on atacar l’enemic, van utilitzar els portaavions com a base de sortida de la seva força aèria.
CONTEXT HISTÒRIC
L’exercici MC02 va tenir lloc un any després dels atemptats contra les Torres Bessones, quan prenien força els rumors de la invasió de l’Iraq, els EUA van mobilitzar per l’exercici 13.000 soldats, innombrables ordinadors i 250 milions de dòlars.
Oficialment van guanyar els Blue i els que el Pentàgon denominava estats gamberros -a saber, Iran, Iraq, Sudan, Líbia, Síria, Cuba i Corea del Nord- foren alliberats d’un malvat dictador. Però van fer trampa.
De fet el tinent general retirat nord-americà Paul K. van Riper que feia de Sadam Hussein en l’exercici MC02 i va comandar els Red, va guanyar aquest caríssim joc de guerra i va fer saltar les alarmes en totes les estructures de defensa del país i va suscitar dubtes sobre la preparació militar dels EUA per a una invasió de l’Iraq o de qualsevol altre país.
En els primers dies de l’exercici, fent servir tàctiques de sorpresa i poc ortodoxes, l’astut veterà de Vietnam, de 64 anys, va enfonsar la major part de la flota expedicionària dels EUA al Golf Pèrsic i va aturar l’atac nord-americà. Van Riper va suposar que els Blue llençarien un atac sorpresa, en línia amb la nova doctrina de Washington, i va decidir atacar ell primer:
Van Riper disposava d’una flota de petits vaixells i avions, molts eren civils, que tenia als voltants del Golf Pèrsic, quan la flota del USA va entrar al Golf van Riper va donar el senyal d’atacar, no per una transmissió de ràdio que podia ser interceptada, sinó per un missatge codificat emès des dels minarets de les mesquites en la crida a la pregària també va fer servir missatgers en motocicletes per transmetre ordres a les tropes de primera línia i senyals lluminoses a l’estil de la Segona Guerra Mundial per ordenar atacar als avions i petits vaixells sense fer servir comunicacions per ràdio.
Van Riper adoptà una estratègia asimètrica fent servir mètodes antics per tal d’eludir la sofisticada xarxa de vigilància electrònica de Blue i els aparentment inofensius avions civils, carregats d’explosius, de sobte es tornaren letals estimbant-se en espessos eixams contra els bucs Blue com en els atemptats suïcides de l’11-S.
El simulacre permetia un desembarcament de tropes terrestres en algun punt durant l’exercici de 14 dies i tota manera que la força naval era substancial, es van haver de posicionar a prop de la costa per no afectar el comerç durant l’exercici. Aquestes dos circumstàncies va col·locar el Blue molt a prop de la costa Red en comptes d’estar a una prudent distància d’enfrontament. També hi havia una gran quantitat de vaixells i avions civils a la zona. Les tàctiques dels Red aprofitaren al màxim aquests factors i amb gran efectivitat.
Red va rebre un ultimàtum de Blue, essencialment era un document de rendició que exigia una resposta en 24 hores. Així advertit del termini que li donava Blue, Red va fer servir una flota de petites embarcacions per a determinar la posició de la flota de Blue, així abans d’exhaurir el termini de l’ultimàtum Red va llençar una salva massiva de míssils de creuer que saturaren els sensors electrònics de Blue, mentrestant uns atacs convencionals i suïcides de petites embarcacions i aeronaus que van aprofitar la incapacitat de Blue per a detectar-les, van destruir setze bucs de guerra. Las pèrdues foren: un portaavions, deu creuers i cinc dels sis vaixells amfibis. En un conflicte real hauria causat la mort de més de 20.000 persones. Si no hagués estat una simulació hagués estat el pitjor desastre naval des de Pearl Harbour.
EL PENTÀGON VA FER TRAMPA
Aleshores el Pentàgon, davant el ridícul del resultat de l’exercici militar més car de l’historia, va fer trampa: La trampa va consistir en ressuscitar els morts, reflotar els vaixells enfonsats i demanar al general van Riper que es deixés guanyar: que encengués els radars per poder-los bombardejar, que no interferís en els desembarcaments amfibis, a van Riper el van obligar que les seves unitats fessin servir telèfons mòbils i per satèl·lit per poder-les localitzar i a no fer servir les seves defenses anti-aèries en determinats llocs i moments…
Al final, Van Riper va abandonar. Els Blue havien guanyat, sí, però fent trampes.
L’exercici va servir per posar en dubte l’eficàcia de la nova doctrina militar impulsada pel Pentàgon. La idea general és aconseguir tropes més flexibles, mòbils i imaginatives. Per a això han desenvolupat conceptes com «Operació Ràpida» i «Operació Decisiva», però les conclusions del MC02 han deixat en evidència tot aquest nou plantejament, que per a molts alts comandaments «és només retòrica militar». «Com si hi hagués algú que volgués operacions lentes i no decisives! Tot plegat no són més que eslògans».
L’exercici MC02 va tenir lloc en exercicis en viu i simulacions per ordinador. MC02 estava destinat a ser una prova de la futura “transformació” militar, una transició cap a noves tecnologies de la guerra centrada en Internet i que faciliten un comandament i control més efectiu de les armes i tàctiques actuals i futures. A la vista dels resultats la major preocupació de van Riper «és que les nostres forces fessin servir aquestes tàctiques sense corregir els errors que s’han observat en MC02».
LA HISTÒRIA ES REPETEIX
Doncs això, que era un exercici de “jocs de guerra” i que els hi va sortir de la manera no esperada, és el que han fet els nord americans amb motiu de l’atac de Hamàs en territori israelià del 7 d’octubre.
Per ajudar els israelians els USA van enviar a la zona del Golf Pèrsic el portaavions Eisenhower i tot un grup d’atac per protegir els seus interessos i els dels israelians.
El portaavions Eisenhower en una maniobra elusiva
El nom d’aquesta operació era Prosperity Guardian i l’argument emprat era la protecció del comerç mundial que passa per aquelles aigües, que és el més important del món.
Doncs la cosa des del primer moment no va anar tan bé com esperaven, els del Iemen, la milícia en l’orbita xiïta de l’Iran Ánsar Allah els van atacar constantment amb tot tipus de tàctiques on els sofisticats sistemes de vigilància electrònica dels marines, no eren tan eficients com ells es pensaven.
I tot això al mateix temps que atacaven tots tipus de vaixells, sobretot petroliers i mercants que passaven per la regió.
Petrolier torpedinat per moltes petites llanxes
Tots el raids que va fer l’aviació de l’Eisenhower no van tenir cap efectivitat, donat que quan més anava més atacs sofrien fins i tot al propi portaavions.
Els USA es gastaven una fortuna en míssils de cost milionari i els iemenites feien servir drons baratíssims però efectius, llanxes quasi obsoletes carregades d’explosius i atacs suïcides, que anaven fent mal a tothom que en movia per la zona.
La cosa va anar pel pedregar i a la fi Washington va ordenar el retorn del portaavions perquè tenien por de que l’acabessin enfonsant que provocaria un ridícul internacional que en plena campanya electoral que Biden no podia assumir.
En fi David contra Goliath.
