La raó per la qual tenim una ortografia irregular dels nombres 11, 12, 13, 14, 15 i 16 és a dir que no segueixen la mateixa pauta d’escriptura que altres nombres en català, com ara disset (17) o vint-i-un (21), es remunta a l’evolució històrica i lingüística del llatí, de la qual provenen les llengües romàniques, com el català, el castellà, el francès i l’italià.
Origen llatí dels nombres
En llatí, els nombres de l’11 al 16 tenien formes especials que no seguien el patró regular de la resta. Aquests nombres eren:
11: ūndecim (literalment “un després de deu”)
12: duodecim (“dos després de deu”)
13: tredecim (“tres després de deu”)
14: quattuordecim (“quatre després de deu”)
15: quīndecim (“cinc després de deu”)
16: sēdecim (“sis després de deu”)
Aquests números presentaven una estructura diferent a la dels nombres posteriors, que eren més regulars (com septendecim per a 17 o duodeviginti per a 18, equivalents a disset i divuit, literalment duodeviginti procedeix etimològicament de «a 2 de 20»). Aquestes formes especials del llatí es van conservar en les llengües romàniques, donant lloc a les formes que tenim en català: onze, dotze, tretze, catorze, quinze i setze.
Evolució lingüística
Amb el pas del temps, els nombres de l’11 al 16 no van seguir el patró més regular que va aparèixer per a nombres com 17 (disset), 18 (divuit) o 21 (vint-i-u). Aquesta irregularitat es va mantenir en el català i altres llengües romàniques (per exemple, en castellà: once, doce, trece, etc., o en francès: onze, douze, treize, etc.).
Aquest fenomen es deu, en part, a la influència de les formes llatines més antigues, que es van fossilitzar en l’ús quotidià, mentre que els nombres posteriors, més regulars, es van adaptar a una estructura més sistemàtica basada en l’addició de termes (disset, divuit, vint-i-u, etc.).
I per què en llatí segueixen una forma irregular?
-
La diferència en la construcció dels nombres del 11 al 16 en llatí es deu a un procés d’evolució gradual en el sistema de numeració, que es remunta a les primeres formes de comptar utilitzades pels pobles antics, especialment els indoeuropeus, dels quals deriva el llatí. Els nombres de l’11 al 16 van conservar una estructura més arcaica i no-decimal, que es va estabilitzar en una època anterior al desenvolupament complet d’un sistema decimal més regular.
El sistema de base 10 i l’evolució de les espècies
Sembla que procedim d’un peix que tenia cinc espines a cada una de les aletes pectorals que després van evolucionar en potes. Degut a això sempre hem tingut una forma natural de comptar amb els dits de les dos mans, des de 1 fins a 10. O sia en base 10. Si el peix en qüestió hagués tingut 6 espines o 8 segurament seria natural per a nosaltres fer servir els sistemes amb base dotze (algunes coses les comptem per dotzenes) o setze (hexadecimal).
El sistema de base 10 en evolució
Encara que el llatí i altres llengües indoeuropees utilitzen la base 10 (decimal), els primers intents de comptar sovint van ser no tan estrictament regulars. Això és evident en molts idiomes antics, que van començar a utilitzar sistemes de numeració en part decimal i en part duodecimal (basat en dotze), o en altres bases menors. Els nombres fins al 10 van establir una base fonamental (com el nostre “deu”), però els nombres que venien immediatament després (11-16) es tractaven sovint de forma especial abans de tornar a un patró més regular.
En llatí, els números 11 i 12, per exemple, utilitzen el prefix “un-” (ūndecim, 11) i “duo-” (duodecim, 12) per expressar “un després de deu” i “dos despreés de deu”, una estructura que es considera pre-decimal, ja que se centra en la resta de nombres respecte al deu. Això és un vestigi d’un moment previ a l’estandardització d’un sistema numèric completament decimal.
-
Patró de numeració anterior al sistema completament decimal
Els nombres 13, 14, 15 i 16 en llatí s’assemblen més a la construcció regular, però encara tenen una estructura especial:tredecim (13): literalment tres després de deu.
quattuordecim (14): quatre després de deu.
quindecim (15): cinc després de deu.
sedecim (16): sis després de deu.
Aquest tipus de construcció reflecteix un moment en què la numeració encara no havia adoptat un patró completament uniforme per als números que seguien el deu. Els nombres de l’11 al 16 es van crear a partir d’un sistema additiu (després de deu) i substractiu (abans de vint), que era més flexible i menys regular que el sistema posterior que va prevaler en altres nombres, com 17, 18 o 19.
-
El canvi a un sistema regular a partir del 17
A partir del 17, el llatí va adoptar un sistema més sistemàtic de sumar directament al nombre base:septendecim (17): set més deu.
duodeviginti (18): dos menys de vint.
undeviginti (19): un menys de vint.
Aquests nombres ja utilitzen una estructura més clarament basada en la base 10, que es va consolidar a mesura que les llengües van evolucionar. La construcció dels nombres entre l’11 i el 16 és un record d’una etapa anterior, en què el sistema decimal encara no s’havia establert de manera completa i uniforme.
-
Herència lingüística i fixació
Un cop aquestes formes numèriques es van estabilitzar en llatí, es van transmetre sense canvis a les llengües descendents, com el català, el castellà, el francès, l’italià i altres llengües romàniques. Aquest és el motiu pel qual encara trobem formes irregulars o especials en aquests idiomes per als nombres entre l’11 i el 16.
