El calendari

010 – EL CALENDARI

Secció setmanal de difusió de l’astrologia tradicional a càrrec de l’astròleg

Sebastià Robí

En Els Ulls de l’Esperit oferirem els elements fonamentals del simbolisme astrològic i la seva relació amb altres qüestions com són els enigmes que participen de la tradició essencial de la vida:

010 – EL CALENDARI

SEGONS EL MOVIMENT ZODIACAL

El calendari ¹ és un registre dels cicles del Sol i de la Lluna que han cercat, de forma general, ajudar a les necessitats d’agricultors, d’apotecaris o d’altres i variades activitats artesanals. Aquests registres acostumen a ser un sistema de distribució del temps en grups originats per les llunacions (els mesos), les fases de la Lluna (les setmanes) i el moviment aparent del Sol (els anys), prenent com a unitat de base el dia, determinat pel moviment diürn aparent del Sol sobre la Terra. Per això com a perfeccionament dels primers calendaris lunars, aparegueren els calendaris (‘luni-solars’), basats en les llunacions però que, alhora, intentaven d’ajustar-se a l’any tròpic, mitjançant un mes variable que moltes cultures usaven d’acord a un determinat cicle religiós propi. Entre els primers calendaris, cal destacar el caldeu que va dividir els mesos en quatre setmanes de set dies assignant un nom per a cada dia de la setmana segons els planetes astrològics.

El culte social de tots els pobles al Sol i la Lluna va sorgir per a posar en evidència la bellesa i l’harmonia de la corona zodiacal. La seva arquitectura simbòlica i el seu cosmos (ordre) es manifestava clarament en tots els calendaris coneguts. Alguns calendaris d’Egipte es remunten a l’any 4241 aC. Els primers eren calendaris exclusivament lunars. Aquests, constaven de 12 mesos de 30 dies, més 5 dies addicionals festius. Van perdurar fins a l’any 729 de la fundació de Roma abans d’admetre les reformes i modificacions proposades per Juli César. Un dels primers calendaris coneguts d’Amèrica és el dels antics asteques, derivat -a través dels tolteques- del calendari Maya. És conegut a partir del descobriment de l’anomenada Pedra del Sol, esculpida l’any 1479 i que recull diverses observacions astronòmiques efectuades cap a l’any 1000 aC.² El seu caràcter cosmogònic pot equiparar-se perfectament a la precisió de les ciències comuns d’orient o de l’antic Mediterrani. No ha d’estranyar-nos que el culte al moviment del Sol i de la Lluna quedés reflectit sobre el Zodíac per mediació de tots els calendaris dels pobles tradicionals. Per exemple, als reis Hitites que van ocupar les terres de Anatòlia -avui part de Turquia-, es feien cridar “Jo, el Sol”. Encara que curiosament, mai durant la seva vida van considerar-se divinitats religioses. Aquesta condició sobrenatural l’adquirien en morir perquè els ancestres de tots els pobles eren mereixedors de tal condició. Tal com hem comentat sobre els lars o també el “sol invictus” del món romà. El senyor, el regentí, l’emperador o el rei en vida representaven a l’astre Sol harmonitzant al poble i la Lluna a unes terres o al poble cridat a acollir les forces zodiacals.

Molts aspectes relacionats amb la confecció d el calendari i de la mesura dels temps amaguen un profund ensenyament astrològic, no solament des d’un punt de vista astronòmic sinó també des d’un punt vista dels efectes del cel sobre la Terra. Les ciències tradicionals detallen el moviment ordenat dels astres.³ Per citar un exemple, la tradició cristiana dóna gran importància als cicles del calendari eclesiàstic. Al capdavant de la llista dels màrtirs es registra el dia del naixement de Crist, i possiblement sigui això una prova de que els calendaris fil·localians són el testimoni més antic que es coneix de la festa del 25 de desembre. Un altre tema no menys important és que entronca amb les tradicions solars dels antics costums pagans. Concretament és la data astronòmica anual a partir de la qual grecs i romans celebraven el solstici d’hivern, és a dir, el naixement del déu solar. Fins i tot l’emperador del 270 al 275 de l’Imperi Romà, Aureli (212-275 dC.) ordenà per a tot l’imperi una festa en honor del sol invencible “sol invictus”, pel 25 de desembre. Uns 1500 anys abans, el faraó Amenophis IV (1372-1354 aC.) més conegut per Akhenaton, havia intentat imposar el culte del déu únic solar en aquest mateix sentit.

L’estudi astronòmic del curs solar, segons el ritme lunar setmanal, deixa sempre un residu d’un dia, és a dir, que l’any solar resulta incommensurable mitjançant el curs de la Lluna que seria el còmput mes autèntic. Es va buscar llavors un remei creant alguns mesos de durada desigual que, a partir del febrer, rebessin una addició de dies, de manera que donés un total anual de 365 dies. Amb el pas del temps es va imposar explicar els dies del mes per ordre de l’1 al 30 o 31, caient en desús contar per calendes, idus i nones com s’havia fet anteriorment. Així, les celebracions de l’any eclesiàstic es van establir segons la data del mes i segons les festes immòbils o fitxes, cercant sempre al mateix dia del curs anual i d’acord amb l’antic costum de celebrar el dies natalicis. Per tant, la festivitat del naixement de Crist, segons comenta Clement d’Alexandria, inicialment sofreix variacions: «Alguns, amb excés d’exactitud, volen assenyalar el naixement del nostre Senyor, no només de l’any, sinó també del dia; així posen el naixement a l’any 28 d’August, el 25 de Pachom».⁴ En el còmput alexandrí, el 25 de Pachom correspon al 20 de maig. Però la tradició finalment estableix i confirma la invencibilitat del sol com la data més propícia pel naixement de Crist a causa del solstici d’hivern, donat que l’astre rei ha aconseguit el seu punt més baix i comença a allargar els dies guanyant finalment força, lluentor, temps d’insolació i calor amb el pas dels dies. Per aquest motiu orient va representar la regió que simbolitza la vida i, –en contra- occident, la regió de la mort. Així, els cristians dels primers temps van prendre el solstici d’hivern, no només per les promeses dels profetes (Malaquies 4,2), sinó per allò expressat pel Messies mateix i anunciat pel seu deixeble Joan: «Jo sóc la llum del món» (Joan 8,12; 9,5), o a (Joan 1,9): «Vaig veure el món de la llum veritable que il·lumina a tot home». Per això la tradició cristiana es manté fidel sempre mirant a orient en l’orientació dels temples, en els càntics de maitines, en els himnes al cant del gall o en la disposició de certs rituals. Alguns testimonis afirmen que «L’Epifania del Senyor» procedeix de la festa del baptisme de Jesús que celebrava la secta gnòstica dels basilians d’Egipte, el dia 11 o 15 de Tybi i que corresponia, en el calendari alexandrí, al 6 de gener romà. Per aquests gnòstics, durant el esmenta’t baptisme, descendia l’eon (Aió), Jesús sobre l’home, i per tant naixia el Déu – home. Així doncs, que a Alexandria, la festa del naixement de Crist es posés el 6 de gener té segurament relació amb la festa pagana de l’Aió. Era una festa en la que celebrava un ritual basat en vetllar i cantar tota la nit a un ídol de fusta nu que estava assegut sobre un taüt i que pujaven d’una cova soterrada. L’ídol portava sobre el seu front un segell d’or en forma de creu i també altres a les mans i als genolls, cinc en total. Transportaven a l’ídol set vegades a l’interior del temple amb càntics acompanyats de címbals i flautes fins a baixar de nou al lloc soterrat. A la llum de la tradició, creiem que el cinc⁵ és una al·lusió als sentits de l’home i el set⁶ a l’ànima del món; el fix i el volàtil, seguint paral·lelament el simbolisme dels arquetips alquímics. Això ens permet recordar alguns comentaris rabínics que presenten certs passatges del Talmud relacionats amb la benedicció i la llum. Diuen així: «El Sant-beneït-sigui és anomenat lloc (Makom) perquè Ell és el lloc del món mentre que el món no és el seu lloc. I també, altres diuen que ha estat anomenat lloc per la següent raó: «Abans que el Sant-beneït-sigui hagués donat la Torah a Israel, Ell no era conegut. Ell i la seva saviesa, eren com una cosa oculta en un lloc invisible i secret. Però quan Ell va haver donat la Torah a Israel, llavors va fer resplendir la seva llum sobre el món sencer; i, segons la via de la veritat, és com: «Heus aquí un lloc amb mi» (Èxode XXXIII, 21). Aquest és el lloc on es pot aconseguir el mirall resplendent dient: «Ell està beneït, i l’intel·ligent callarà».⁷ El lloc (Makom), és pels hebreus, el lloc on es realitza la sagrada unió, en conseqüència, podríem llegir el text anterior des d’un punt de vista alquímic, de la següent forma: «El Sant-beneït-sigui és el lloc del volàtil, però el volàtil no és el lloc del fix». Els símbols tradicionals són tancats, ja que preguntats pel significat d’aquest misteri de l’ídol, els membres de la secta agnòstica, responien: «Avui, a aquesta hora, –és a dir, la verge– va donar a llum a l’Aion». Per tant, des d’aquesta visió, és pertinent assenyalar ara el paper del moviment circular del Zodíac. Aquesta tradició jueva planteja molts aspectes de la divinitat⁸ però té dues polaritats fonamentals, la primera anomenada ‘Ein Sof’, és a dir, l’aspecte diví del que ningú pot dir res, ningú pot conèixer però ella busca activament manifestar-se per mediació de l’aspecte humà de l’encarnació, això sí, sempre i quan les condicions siguin propícies. Seguidament trobem la segona noció divina, en oposició a la primera, el ‘Iesh’ (Hi ha). Es tracta de l’home encarnat, el lloc, on la divinitat busca manifestar-s’hi. Els patriarques bíblics encarnen aquest ‘Iesh’. Certament entre l’il·limitat i allò definit, el Zodíac, –la corona zodiacal– intervindrà per mitjançar en l’afer. El cosmos zodiacal actuant entre allò incognoscible i el fix. El macrocosmos actuant en el microcosmos.