L’ASTROLOGIA TRADICIONAL – Primera part
Secció setmanal de difusió de l’astrologia tradicional a càrrec de l’astròleg
Sebastià Robí
| En Els Ulls de l’Esperit oferirem els elements fonamentals del simbolisme astrològic i la seva relació amb altres qüestions com són els enigmes que participen de la tradició essencial de la vida: |
005 – L’ASTROLOGIA TRADICIONAL – Primera part
PRÒLEG – 01
Per tal d’ajudar a guarir, la història acostumava a descriure a la medicina i d’altres ciències naturals en companyia de l’astrologia tradicional. Totes juntes tenien un únic objectiu, resoldre els reptes i superar amb èxit els accidents del destí. Per això, aquest tractat d’astrologia tradicional vol facilitar als estudiants dels senyals del cel, el pronòstic i les conclusions d’una carta astral, presentant un corpus ordenat en format de manual de consulta que abasti els principals aspectes de la vida humana: psicologia, salut i gestió adequada dels afers socials. És el resultat d’un treball de quaranta anys basat en els principis i les lleis tradicionals, recopilant ensenyaments terapèutics de diverses escoles, interpretant horòscops, donant resposta a consultes personals, impartint classes i, finalment, sintetitzant tot això en una sèrie de textos que poguessin ser útils als lectors. Però una qüestió no puc transmetre perquè queda a la vostra disposició i lliure albir: l’art astrològic, aquell que es pot destil·lar gràcies a les ciències tradicionals. Louis-Ghislain Cattiaux (1904-1953), diu en El Missatge Retrobat: «L’art consisteix a fer aparèixer el sobrenatural ocult en el natural.»1
Potser, amb el pas del temps, la lectura d’aquesta obra d’astrologia tradicional i, –sempre que els deus us siguin propicis– podrà esdevenir una guia. L’astrologia ha estat considerada endevinació en aquest sentit. A més, contràriament al que hom pensa, l’origen de qualsevol art no es el resultat d’una necessitat decorativa o estètica, sinó la necessitat de dominació màgica. A l’edat de pedra, les pintures rupestres escenificaven el seu contingut màgic dins els rituals de cacera que els eren propis, ja que els homes hi manifestaven una necessitat de domesticació dels animals o de control. Posteriorment, altres arts com la música, la dansa o el cant, originàriament no foren més que el suport del pensament màgic conciliant-se amb el món hostil o manant-lo. Segons Mircea Eliade, les nombroses empremtes de mans marcades amb sang que s’alcen sobre efígies, sobre pintures murals rupestres o amb fletxes plantades als indrets vitals, constitueixen marques visibles dels rituals secrets de possessió màgica.2 Igualment moltes cultures del Neolític van construir monuments megalítics que representaven el nucli de la seva vida espiritual entorn el misteri de la mort. El menhir era una gran pedra clavada verticalment a terra, clara significació de la divinitat, de l’eix, «cronos».3 I el dolmen, format por dos grans blocs de pedra col·locats verticalment i un altre bloc col·locat al damunt, horitzontalment, –biga de la tradició viva–, que servia per a assenyalar les sepultures col·lectives. Potser, avui les pedres amb més significació històrica de «cronos» són les de l’observatori astronòmic de Stonehenge o també, les de Carnac a Bretanya. L’astrologia era i encara és l’escenari on parla el cel sota la batuta harmònica de les esferes. És un art ancestral4 que mai ha deixat de banda els pobles que l’han escoltat, és l’art que parla dels misteris de la vida, de la mort i de la resurrecció. És l’art cosmològic, guaridor, hermètic i sagrat que només el lector interessat podrà identificar com a tal.
Per interpretar adequadament una carta astral, cal treballar la part analítica i aplicar després amb paciència el mètode sintètic proposat per la tradició hipocràtica.5 La principal eina de treball d’aquesta ciència és l’analogia. Seguidament, i a partir dels quatre elements de foc, terra, aire i aigua, tots els autors clàssics presenten el simbolisme essencial. Per exemple, Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232-1316) demostrava en els seus tractats que la medicina humoral estava fonamentada en els quatre elements naturals que corresponien als quatre humors de la medicina hipocràtico-galènica: (còlera – melancolia – sang – flegma).6
Als inicis de l’astrologia tradicional, l’accés immediat a les dades fonamentals d’una carta natal, només era possible gràcies a l’observació directa del cel. Seguidament, l’astròleg interpretava el seu simbolisme perquè havia rebut per transmissió oral aquests coneixements. Més tard alguns savis van deixar tractats per a generacions posteriors. Els primers testimonis escrits que es coneixen es van trobar a Babilònia (4000 aC). No fa gaire, a Egipte, han estat descoberts jeroglífics amb més de 5000 anys d’antiguitat de clara significació astrològica. Usaven ideogràfics detallant les diverses constel·lacions dels cels de l’època. Al Museu del Louvre de París, el zodíac del sostre del temple de Isis de Denderah trobat al Alt Egipte sembla que representaria el cel de fa uns vuitanta mil anys. A la Xina (1500 aC), veiem que eren usats amb normalitat els horòscops d’emperadors o que planificaven esdeveniments –sovint militars– seguin els moviments de les constel·lacions. S’han trobat també en el continent Americà testimonis esculpits en pedra de la civilització Maia, a les terres altes de Guatemala (1500 aC) o a les ciutats del Yucatán o d’altres cultures andines. Aquestes observacions d’una precisió extraordinària acostumaven a ser calendaris basats en la posició dels astres i tenien funcions religioses o eren necessaris per a rituals propiciatoris. Però és a finals del segle XX que han aparegut en unes coves neolítiques de França les representacions del zodíac, –potser ara– les més antigues i monumentals mai trobades, de més de 10.000 anys i, que ens permet dir que l’ordre còsmic ja era un coneixement hermètic7 molt antic però pràctic i necessari per la perpetuació de l’espècie. Pràctic perquè era una ciència que buscava administrar adequadament els recursos que mantenien la vida del poble. Necessari perquè calia preveure molts aspectes relacionats amb la cacera, l’agricultura, la criança del bestiar estabulat, la salut personal, la preparació de les medicines, la recerca del moment oportú dels rituals sagrats o de les activitats màgiques, la confecció de talismans,8 i a trets, la consulta política, militar o personal de la reialesa.9
Com a doctrina científica, l’estudi astronòmic va permetre especular sobre les influències dels astres a partir del món sublunar,10 especialment sobre el destí humà, (l’astrologia judiciària). Però hermèticament l’astrologia sempre ha estat al costat de la medicina. Això indicaria que era la ciència del cosmos11 per excel·lència. Sempre va acompanyar el coneixement humà, la filosofia que cercava la guarició del cos, l’ànima i l’esperit humans. Potser per això, el simbolisme ha dividit els dotze signes zodiacals en quatre grups de tres, és a dir, els quatre elements en cardinals, fixes i mudables. La transmissió astrològica i l’art interpretatiu es fa sota el vel de les imatges i dels símbols quan l’estudiant receptor està preparat. Blaise de Vigenere, cabalista cristià del segle XVII, en el seu “Tractat del foc i de la sal” diu que existeixen tres mons: el intel·ligible, el celestial i l’elemental que, com acaben de veure, correspondrien a l’ànima, a l’esperit i al cos de l’home. “Cada u d’aquest tres mons”, diu, “posseeix una ciència particular” disposant d’un sentit doble: un vulgar i un altre secret. Per tant, a partir dels lligams qualitatius de càlid, sec, fred i humit giravolten en el cel els elements de foc (càlid i sec), terra (fred i sec), aire (humit i càlid) i aigua (fred i humit) i sorgint d’ells la divisió ternària de cardinals, fixes i mutables. Troben aquesta triplicitat essencial en tots els compostos naturals i en els components alquímics de mercuri, sofre i sal. La filosofia hermètica afirmava que de la barreja dels quatre elements en resultava tota la diversitat de coses i éssers de l’existència, gràcies a tres tipus d’acció: Primer, l’acció del foc sobre l’aire produint el sofre, l’acció de l’aire sobre l’aigua produint el mercuri i, l’acció de l’aigua sobre la terra produint la sal. Sembla evident doncs que els quatre elements de la natura no són aquells que observem diàriament. Per tant, l’objecte profund d’aquest estudi és ajudar a l’home ha recuperar la memòria perduda i fer operatiu el secret particular. De fet, l’astrologia sempre va transmetre oralment l’alfabet secret de tot allò visible al cel segons la relació d’harmonia entre els set planetes. En aquest sentit, el regne mineral ens ofereix una clara analogia quan relaciona el Sol amb l’or, la Lluna amb la plata, Mercuri amb mercuri, Venus amb coure o bronze, Mart amb ferro, Júpiter amb estany i Saturn amb plom. Algunes analogies es fan ressò d’aquestes claus simbòliques quan els calendaris setmanals donen nom particular a cada dia diferent: dilluns dia de la Lluna, dimarts dia de Mart, dimecres dia de Mercuri, dijous dia de Júpiter, divendres dia de Venus, dissabte dia de Saturn i diumenge dia del Sol. De fet l’estudi dels cels arriba a Grècia amb les expedicions d’Alexandre el Gran, encara que el món platònic i pitagòric de l’època de seguida el fan seu. El cosmos és la base filosòfica dels grecs, de la seva teoria de l’harmonia12 de les esferes i de la reunió del cel amb la terra i dels principis hermètics del microcosmos (l’home) i del macrocosmos (univers) que més tard usarà tot l’Imperi Romà. Al llarg dels anys, de generació en generació s’han transmès un corpus simbòlic que successivament els savis de cada temps han acumulat amb nous coneixements. Gràcies a ells, avui podem llegir una història apassionant: El llenguatge de les estrelles. Maria Aurèlia Capmany, amb la seva fascinació per l’astrologia tradicional, deia a la presentació del tractat mallorquí d’astrologia del segle XVI, LLIBRE DELS PLANETES I DELS SIGNES: «Tanmateix si ens endinsem en la lectura del Llibre dels planetes sentirem aquella veu remota que ens parla a cau d’orella d’una saviesa antiga, d’una saviesa que no era altra cosa que una munió de coneixements que ens havien de permetre posar ordre en un món caòtic, on encara avui la nit fa basarda. […] I no ens hauria de sorprendre, car en el llenguatge popular queda el rastre profund de paraules, metàfores, comportaments, conviccions no raonades, perquè ja no cal d’aquells astròlegs que amollaven bocins de la seva ciència així que obrien la boca».13
Concordances i contrarietats dels quatre elements14
Ramon Llull exposa l’Art de guarir seguint en totes les seves obres les operacions de concordança i de contrarietat
dels quatre elements dins el cicle natural del cosmos astrològic.
«Reptava la primavera el sol perquè destruïa en estiu les belles obres que feia en abril i en maig.»
Proverbi de l’Arbre Exemplifical de Ramon Llull.
«La tradició també diu que els quatre elements es corresponen al Tetragrama, el nom sagrat de quatre lletres,
IHVH. Reuchlin, dit Capnion, en el seu De Arte Cabalistica, encara els relaciona amb la Tetracktys pitagòrica.»15
Post-scriptum de Desideri Former.
«Els quatre elements formen l’alfabet amb el qual Déu ensenya els homes clarividents.» Verset 5,49’. (CL–MR)
«La reunió dels quatre elements forma la cinquena essència, arrel de la lluna i del sol.» Verset 2,72’. (CL–MR)
El Missatge Retrobat de Louis Cattiaux.
(pp 15 a 24) – Esteve Carbó P., ASTROLOGIA TRADICIONAL, Manual pràctic, Mandala, J. J. de Olañeta, Editor – Barcelona 2019.
1 CATTIAUX L., El Missatge Retrobat, Edicions Obelisc, Barcelona, 1988, p 117. Verset 9,53. (CL–MR)
2 ELIADE M., Historia de las Creencias y de las Ideas Religiosas, Vol. III/1, Ediciones Cristiandad, Madrid, 1983, pp 271 à 273. (EM-HCIR)
3 Pels grecs, Cronos, era el fill d’Uranós (Cel) i de Gea (Terra). Va ser relacionat amb Saturn, el déu romà. Posteriorment, alguns grecs el van relacionar amb el mot (‘temps’) i per això el descrivien com un vell amb una dalla, el Pare del Temps. Per a més informació: ELIADE M., Lo sagrado y lo profano, Editorial Labor SA, Sant Adrià de Besòs, 1992, pp 32 à 42 i pp 101 à 102. (EM-SP)
4 Al text «El prometeu encadenat» d’Èsquil (Eleusis 525 aC – Gela 456 aC) , és dit: «CORIFEU: Un gran benefici vares regalar als homes. PROMETEU: I encara, a més a més, els vaig concedir el foc. […] Gràcies a això descobriran nombroses arts.»
5 La tradició hipocràtica fundada pel metge grec Hipòcrates (Cos, Dodekánesos 460 aC – Làrissa ?), deixà una brillant escola de deixebles. Els mateixos continguts científics d’aquells temps es van transmetre de forma, força estable, fins a finals del segle XIX.
6 La ciència de Ramon Llull, (l’Art de Ramon), és un tot cohesionat que respon a uns començaments únics, dotats d’una admirable capacitat d’articular les disciplines particulars per tal de cobrir les necessitats científiques de totes elles. Consultar: RAMON LLULL, Començaments de medicina i Tractat d’astronomia, Comissió editora del Patronat Ramon Llull, Palma de Mallorca, 2002 (RL–CMTA).
7 Hermètic, que pertany a Hermes Trismegist, savi identificat de forma fabulosa amb el déu egipci Thot . Va proposar l’alliberació humana per mitjà de la gnosi. Per ciència hermètica s’entén l’obra de regeneració, la vera creació que realitza l’adepte. A nivell alquímic aquesta obra es realitza sobre el regne mineral i el corpori –tot i estar sotmesos aquests a les influències astrals–, perquè el savi –l’adepte–, els transmuta alliberant-los de les determinacions zodiacals.
8 Un talismà és un segell, una figura, el caràcter i la imatge d’un senyal celestí, d’un planeta o d’una constel·lació destinats a atraure les seves qualitats i les seves influències. Estan preparats ritualment per a conferir-los una acció màgica o protectora. La seva confecció és una disciplina tradicional que pertany a la màgia natural. Veure, DOM JEAN ALBERT BÉLIN, Tratado de los talismanes o figuras astrales, Ediciones Obelisco, Barcelona, 1995. (DJAB-TTFA)
9 A Catalunya tenim molts exemples de la consulta astrològica dels reis. Bartomeu de Tresbéns –i no Tres Vents com posa el pròleg d’un manuscrit de París– estigué al servei d’En Pere III (1319-1387), tretze anys com a mínim (1361-1374); expert en astrologia, va poder profunditzar en l’estudi de l’horòscop del rei i del seu infant Joan. Redactà abans del 1373 un tractat d’astrologia titulat Llibre de nativitats, que va dedicà al rei Pere, en el qual reuní els postulats més coneguts de l’astrologia tradicional grega i àrab de l’època. En aquest mateix sentit, l’any 1617 va sortir imprès el “Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”, de Fra Miquel Agustí.
10 Els antics sempre han argumentat que els astres, per damunt de la Lluna, no disposen de cap inharmonia.
11 La concepció tradicional de kósmos ja era molt present al Timeu de Plató i formava part de la cosmologia d’Aristòtil; també apareix en diversos indrets del Talmud i dels Midraixim. Molts autors jueus medievals, per exemple contemporanis a Maimònides –com ara Josep ibn Tsadíc, jutge de la comunitat de Còrdova al temps de la naixença de Maimònides– se’n feren ressò d’aquest tipus de filosofia. Però de fet la idea provenia de més lluny: la civilització egípcia va assegurar un panteó còsmic partint del mite solar fonamental d’Osiris.
12 Confessava Heràclit que l’harmonia invisible és més bella que la visible. En el Zohar, un dels primers llibres fonamentals de la càbala jueva, Rabbí Abba parlava d’aquesta harmonia de la creació, dient: «Tot en el món està dividit en dues parts, una de elles visible i un altre d’invisible. Allò que és visible no és si no el reflex d’allò que és invisible.»
13 Llibre dels planetes i dels signes, un tractat d’astrologia mallorquí del segle XVI. Edició a cura de Jaume Vidal Alcover, presentació de Maria Aurèlia Capmany i epíleg de P. de Montaner. p IX. (VA–LP)
14 RAMON LLULL, Començaments de medicina i Tractat d’astronomia, Comissió editora del Patronat Ramon Llull, Ciutat de Palma de Mallorca, 2002, p 8. (RL–CMTA)
15 KHAMBALLAH H., La geomància tradicional – Tractat pràctic i diccionari. Traducció al català, nota introductòria a la traducció i post-scriptum de Desideri Former. Pergaminum edicions, Centelles, 2007, p 130. (KH–GT/TD)