L’ASTROLOGIA TRADICIONAL – Segona part – L’Harmonia de les Esferes
Secció setmanal de difusió de l’astrologia tradicional a càrrec de l’astròleg
Sebastià Robí
| En Els Ulls de l’Esperit oferirem els elements fonamentals del simbolisme astrològic i la seva relació amb altres qüestions com són els enigmes que participen de la tradició essencial de la vida: |
006 – L’ASTROLOGIA TRADICIONAL – L’HARMONIA DE LES ESFERES
PRÒLEG – 02
Pel que fa doncs al sentit hermètic de l’astrologia, aquest l’hem de cercar en el simbolisme,1 en l’alfabet dels planetes i dels signes zodiacals. Qualsevol llenguatge està íntimament lligat a l’home però en aquesta ocasió, la pròpia gènesi és ‘una imatge fixe de l’eternitat de l’espècie’. Molts autors com Cladius Ptolemaeus, Eratòstenes, o més propers a nosaltres com Arnau de Vilanova o Ramon Llull van deixar al llarg de la història probes d’això. En aquest sentit, Ramón Llull que va escriure en llatí, àrab i català prop de tres-centes obres mentre feia camí per la Mediterrània, destacava especialment el vincle estret que existia entre la medicina i l’astrologia. Tant en el seu primer tractat, ‘Els començaments de medicina’ com en el darrer, ‘Tractat d’astronomia’, tots dos2 presenten l’encaix perfecte, de manera que els metges o els astròlegs que els puguin consultar es trobin guiats en l’exercici de les respectives especialitats. La pràctica de l’astrologia, al costat de la filosofia, les ciències, la medicina i el coneixement en general va funcionar de forma homogènia fins a finals del segle XIX, sense obviar algunes sotragades històriques. Curosament, al Renaixement, la medicina, l’alquímia i d’altres disciplines seguien utilitzant l’astrologia. Encara avui, l’astrologia és assignatura universitària a les facultats de medicina de l’Índia. Però a occident, amb el predomini del pensament racionalista i de les polítiques profanes, les cultures i els pobles l’han anat rebutjant progressivament. Per això, l’estudiant interessat ha de disposar d’una certa amplitud de mires i, potser també, d’una comprensió inusual. Existeix, estretament vinculat al món visible i tangible, un món més subtil anomenat invisible. Per això, ha d’aplicar-se un ‘corpus hermètic’ que no admet incorporacions personals. Només cal comprovar com funciona la lectura d’un horòscop. Així, l’estudiant veurà avançar la comprensió d’aquest ‘corpus’ segons augmenti la seva experiència. És un abecedari, una gramàtica que usa una sintàctica universal a l’abast de tothom perquè és el patrimoni de tots els pobles i el vehicle d’expressió de l’art hermètic.
Totes les civilitzacions han disposat d’un corrent cultural i d’una llengua pròpia que les diferencia i les fa excepcionals. L’hermetisme i l’astrologia, totes dues, són la columna vertebral d’un corrent que agermana a tots els pobles. Paracels defineix a l’astronomia hermètica com la primera religió.3 Els astròlegs, han d’estar amatents per a resoldre les preguntes pràctiques dels consultants, però individualment, poden ser esperonats a cercar el gran enigma de la nostre curta existència. Dins les ciències tradicionals, hi ha una crida implícita i una invitació a buscar la clau de l’obra filosòfica. Els caldeus són dels primers a adjudicar un deu per a cada planeta. Posteriorment els grecs, i més endavant els llatins, donen a les constel·lacions i als planetes, regències i qualitats divines extretes de la seva mitologia còsmica. Dins l’astrologia, descobrim doncs, l’arquitectura ordenada dels deus, sempre desitjant la benaurança dels homes.
A la llum dels antics, la situació que avui planteja l’estudi de l’astrologia, em recorda una situació viscuda a la Catalunya del segle XIII: Nahmànides4 fou qui va proposar a Jaume I, de celebrar la famosa controvèrsia pública a Barcelona l’any 1263. Pretext, si més no, de posar en harmonia i concordança els corrents hermètics de les tres religions monoteistes de l’època: «Déu és Únic». És a dir, la unió del cel amb la terra, l’única vera Sapiència, la veritable creació5 de la qual valia la pena obrir controvèrsia. Amics de l’astrologia, obrim la controvèrsia! Sorgirà la llum de l’enigma universal i ens coneixerem a nosaltres mateixos.
L’harmonia musical de les esferes – From Stanley’s The History of Philosophy
*
Segons certa tradició mitològica, Harmonia era filla de Mart i Venus i, dona de Cadme de Tebes. Va proporcionar a Grècia els primers rudiments de l’art musical.
*
Ramon Llull diu: «D’aquesta manera van néixer, per una part, el cos visible del Cel, i per un altre, invisible, però partícip del càlcul i l’harmonia, l’Ànima, la més bella de les realitats produïda per el millor dels éssers intel·ligents que existeixen eternament».6
(pp 15 a 24) – Esteve Carbó P., ASTROLOGIA TRADICIONAL, Manual pràctic, Mandala, J. J. de Olañeta, Editor – Barcelona 2019.
1 Símbol `sumbolon´, significa senyal de reconeixement, ja que aquest és el sentit exacte de la paraula grega sumbolon, del verb sumballo, ajuntar, reunir; sumbolé significa ajustament. Inicialment, el mot es referia a «un objecte partit en dos del que dues persones tenien cura d’una meitat i havien de transmetre als seus fills.» Bailly, A., Dictionnaire Grec-Français, Ed. Hachette, París, p 821. Per tant, la tradició universal ha presentat una única moneda amb dues cares de la mateixa qüestió. És a dir, un símbol pot tenir una percepció interior –o sigui una interpretació esotèrica–, i com embolcall exterior, una interpretació exotèrica.
2 Consultar: Op. Cit. (RL–CMTA).
4 Moshe ben Hahman, (Girona 1194 – Haifa? 1270) anomenat Nahmànides o Rambàn rabí de l’aljama de Girona, i conegut també per Bonastruc de Porta, net de Isacc Ben Reubén de Barcelona.
5 Per a Ramon Llull era equivalent creació i cosmos, perquè `el visible’ –la matèria i el psiquisme humà– eren ordenats pel cosmos [l’astrologia] i, `allò l’invisible’ –l’ànima humana– per Déu.
6 Veure, Op. Cit. (RL–CMTA)