Desarmant la guerra: una lectura crítica republicana i anticolonial
Anàlisi crítica del documental Desarmando la guerra, desmuntant discursos bèl·lics i explorant alternatives de pau des d’una perspectiva republicana i anticolonial., dirigit per Montse de la Cal i produït per Cinefilia, proposa un recorregut per les narratives contemporànies de conflicte, hegemonia i poder internacional. Amb intervencions de figures com Rafael Poch i Javier Couso, entre d’altres, l’obra qüestiona els discursos oficials sobre la guerra i exposa com determinats interessos geopolítics i mediàtics perpetuen una lògica bèl·lica basada en l’imperialisme i l’economia del desastre. (YouTube)
Aquest article amplia i contextualitza les tesis del documental des d’una perspectiva que combina rigor informatiu i crítica cultural, situant les seves implicacions dins del marc del debat sobre sobirania, pau i emancipació dels pobles.
Desarmant la guerra: més enllà de la propaganda i els interessos
El documental no només recull testimonis i anàlisis; cerca desmuntar els relats hegemònics que normalitzen el conflicte i invisibilitzen altres agendas política i econòmiques. Aquest enfocament té un valor doble:
- Desarticulació de la retòrica bèl·lica dominant
El discurs oficial sobre la guerra sovint s’emmarca com una resposta inevitable a amenaces externes, una defensa de valors universals o un acte de “responsabilitat internacional”. Desarmando la guerra posa en qüestió aquestes premisses, mostrant com aquestes narratives serveixen, més sovint, per legitimar intervencions i interessos econòmics i geoestratègics concrets. (YouTube) - Relació entre poder mediàtic i lògica de conflicte
La construcció mediàtica del “enemig” o de l’amenaça permanent facilita l’acceptació social de polítiques de militarització i restriccions de drets civils. Aquesta crítica és essencial per comprendre com l’opinió pública pot ser instrumentalitzada —no sempre de manera explícita— per justificar accions que beneficiïn estructures de poder concentrat.
Per als projectes culturals i polítics que aposten per una transformació social profunda, aquestes qüestions no són accessòries. La manera com una societat construeix el debat sobre les causes i les conseqüències de la guerra determina la seva capacitat per imaginar i construir alternatives emancipadores.
La guerra, en tant que fenomen social i històric, no és només un episodi d’enfrontament militar. És també una pràctica de poder que transcendeix fronteres, propaga desigualtats i modela formes de subjectivitat. Com ho descriu el documental, la persistència de narratives centrals sobre la “seguretat” i el “interès nacional” actuen com a mecanismes de reproducció del sistema de dominació global.
Per això, la crítica cultural és inseparable de la crítica política.
La guerra no és només un problema de soldats i diplomàcia; és una construcció simbòlica que configura desitjos, pors i prioritats.
I quan aquestes construccions es presenten com a evidències incuestionables, tot projecte d’alliberament —ja sigui social, cultural o nacional— es veu obstaculitzat.
Des d’una perspectiva com la nostra, que posa la consciència política al centre, cal llegir documentals com aquest no només com a testimonis del present, sinó com a eines per qüestionar estructures de poder profundes.
I encara més important: com a incentius per proposar veus i discursos alternatius.
Implicacions culturals i emancipadores
Un element clau de la lectura crítica que cal fer del documental és la seva invitació a repensar les respostes socials i polítiques davant la guerra. Aquesta invitació té implicacions directes en com concebem la sobirania col·lectiva.
Aquest aspecte connecta amb una idea fonamental: la pau no és només l’absència de conflicte armat, sinó una pràctica de relacions socials basada en justícia, igualtat i reconeixement. Així, qualsevol projecte emancipador, inclòs el projecte nacional català, ha de situar la construcció d’una cultura de pau i de resistència pacífica com una dimensió central. La sobirania política va de la mà de la sobirania ética i cultural.
Aquest enfocament implica:
- Rebutjar la naturalització de la violència com a mecanisme de resolució de conflictes.
- Promoure una cultura de debat públic basada en l’autocrítica i la responsabilitat social.
- Fomentar l’aprenentatge històric crític que desmunti mites hegemònics.
Aquests elements no són només objectius acadèmics, sinó instruments concrets per articular comunitats polítiques capaces de sostreure’s a l’hegemonia del pensament dominant.
De la crítica als compromisos polítics i socials
El documental mostra com les narratives de guerra no passen en un buit; estan imbricades en ecosistemes d’interessos econòmics, estructures de poder i dispositius de control mediàtic. Per això, la resposta cultural ha de ser també política i organitzada.
Implica elaborar estratègies comunicatives capaces de:
- Visibilitzar experiències alternatives
No es tracta només de contradir el relat hegemònic, sinó d’evidenciar experiències de resistència i de construcció de pau reals i diverses, tant en àmbits locals com internacionals. - Fomentar una ciutadania crítica i activa
La ciutadania no ha de ser subjecte passiu de consum mediàtic, sinó agent actiu de producció i interpretació de significats. Això requereix educació crítica, accés a espais de debat i eines de comunicació pròpies. - Construir aliances transnacionals
Les causes de la guerra sovint traspassin fronteres. Les solucions i resistències també. És necessari pensar en xarxes de solidaritat més enllà de l’Estat nació, connectant moviments socials, culturals i polítics en un marc global de lluita per la pau i la justícia.
Desarmant la guerra: un compromís amb la pau des de la consciència col·lectiva
Desarmando la guerra és molt més que un documental informatiu. És una invitació a revisar les nostres categories de pensament, a no acceptar la guerra com a inevitabilitat i a construir respostes culturals i polítiques que afirmïn la dignitat humana per sobre dels interessos de poder.
Per a una cultura republicana i emancipadora, aquesta obra no només aporta dades o testimonis: ens desafia a fer un salt qualitatiu en la manera com entenem la relació entre societat, poder i conflicte.
La pau, si volem que sigui veritable, ha de ser el resultat d’un compromís social profund —no només una falca retòrica ni una estratègia diplomàtica—, sinó una pràctica que transformi les relacions de poder des de baix.