VIDA NOVA – DAVAR AJER 150 – 05T220314

– Sintonia Jamiroquai «The retorn of the space Cowboy» Pista 10 Morning Glory fins 0:50 (…)

Aquí comença DAVAR AJER. Presentat i realitzat per Sebastià Robí. Un espai radiofònic amb tertúlies, entrevistes, audicions musicals i lectures, cercant l’originalitat d’aquelles obres d’art, de la narrativa i dels contes tradicionals que destaquen dins el patrimoni universal. Davar Ajer, que en hebreu vol dir `una altra paraula’, `una altra opinió’, `un altre punt de vista’, us ofereix el seu episodi 150 del cicle d’entrevistes. En aquesta ocasió Maria Àngels Gardella ens parlarà, entrevistada per Josep Maria Prats, de la seva traducció de la Vida Nova de Dante Alighieri, obra editada al català per José de Olañeta, Editor, a Palma de Mallorca el 2021. Recordem que Dante Alighieri, nascut a Florència el 1265, és considerat el pare de la literatura italiana i un dels millors poetes de tots els temps. Destaca la Divina Comèdia i Vida Nova. Titus Burckhardt diu: “A Dante ‘la presència de la divina Sofia’ se li ha revelat mitjançant la dona estimada”.

Justament la protagonista de Vida Nova, Beatriu. El mateix Dante diu d’ella: “[…] davant dels meus ulls va aparèixer per primera vegada la gloriosa dona de la meva ment, que fou anomenada Beatriu […]”

Acompanyem l’entrevista amb una selecció musical de motets’ del segle XIII de Guillaume de Machaut entre d’altres.

Primerament, per introduir-nos, escoltarem:

MÚSICA 1. Guillaume de Machaut: les motets CD 1 Pista 4. Motet n.3 “Fine Amour” (instrumental) 2’ 46.

1. Què és la Vida nova de Dante Alighieri?

Vida nova és el títol del primer llibre que es coneix de Dante. Tenia uns 28 anys quan el va escriure però explica vivències i conté poemes de quan era molt més jove.

Vida nova comença parlant de com als nou anys va veure per primera vegada Beatriu i se’n va enamorar:

Nou vegades, després del meu naixement, el cel de la llum (el sol)havia fet la volta quasi al mateix punt del seu propi gir, quan davant dels meus ulls va aparèixer per primera vegada la gloriosa dona de la meva ment, que fou anomenada Beatriu per molts que no sabien que era així com es deia. Ella ja havia estat prou en aquesta vida perquè durant aquest temps el cel estrellat s’hagués mogut vers la zona de l’orient una de les dotze parts d’un grau, així que va aparèixer davant meu quasi al principi del seu novè any i jo la vaig veure quasi al final del novè any meu.

Tots dos tenien al voltant de nou anys: ell segons el còmput del sol, símbol de l’heroi; Beatriu, vuit anys, tres mesos i deu dies, segons el còmput de les estrelles, símbol de les virtuts. Era el primer de maig de 1274, ho afirma Boccaccio a Trattatello in laude di Dante.

Nou anys més tard explica que la torna a veure i que aleshores ella el saluda. Hi ha dos elements essencials en aquests fragments: la salutació de Beatriu i el número nou. Totes les coses importants d’aquest llibret s’escauen entorn del nou, perquè és el número símbol de Beatriu, expressa la seva natura miraculosa: la seva bellesa física, moral i espiritual; és el número de la perfecció: tres vegades tres: tres són les persones de la Trinitat cristiana.

Llegim el fragment:

Capítol III

Després que hagueren passat tants de dies, que ja eren a punt de completar-se els nou anys de la sobreescrita aparició d’aquesta gentilíssima, en el darrer d’aquests dies s’esdevingué que aquesta admirable dona va aparèixer davant meu vestida de color blanquíssim, enmig de dues gentils dones, que eren de més edat; i passant per un carrer va girar els ulls vers el lloc on jo, molt atemorit, em trobava, i per la seva inefable cortesia, que avui és recompensada en el gran segle (l’eternitat), em va saludar molt virtuosament, tant que aleshores em va semblar veure tots els termes de la beatitud.

L’hora en què vaig rebre la seva salutació dolcíssima era, ben segur, la nona («Novena») d’aquell dia; i com que aquella va ser la primera vegada que les seves paraules es van moure per venir fins a les meves orelles, m’omplí tanta dolcesa que, com embriagat, em vaig apartar de la gent i vaig córrer al lloc solitari de la meva cambra i allà em vaig posar a pensar en aquesta gentilíssima. I, pensant en ella, em va sobrevenir un somni suau durant el qual se’m va aparèixer una meravellosa visió:

Seguidament escoltarem:

MÚSICA 2. Guillaume de Machaut: les motets. CD 1 Pista 11. Motet n.15: “Vidi Dominum/Faus Samblant m’a deceü/Amours qui a le pouvoir”. (polifonia) 2’ 15.

2. Estem parlant d’un autor del segle XIII, contemporani de Ramon Llull…

Sí, Vida nova la va escriure a finals del XIII, Dante va morir el 1321, ara ha fet 700 anys, Llull, el 1316. Però, són autors molt diferents. A nivell de llengua el català de Llull queda lluny del nostre català del segle XXI, en canvi per als italians Dante escriu en una llengua que els hi és força més propera perquè precisament la llengua de Dante és la que es va fer servir de base de l’italià modern. Ells tenen aquesta sort! Dante diu en aquesta obra que escriu en vulgar perquè com que es tracta d’un tema amorós vol ser entès per les dones, dones que, en general, no haurien pas entès el llatí. Potser influït per les vidas i razòs dels trobadors, alguns dels quals admirava, barreja prosa i poesia. A través de la prosa contextualitza i comenta els poemes que són com cristal·litzacions o il·lustracions del relat. També hi ha alguns elements propis de l’amor cortès, per exemple l’interès per amagar el seu amor per Beatriu per protegir-lo i protegir-se dels lausengiers, els maldients, els xafarders maliciosos. Per això dues vegades al llarg de la història dissimula el veritable objecte del seu amor darrere d’amors ficticis. Llegim un fragment de Vida nova:

Capítol IV

D’aquesta visió en endavant va començar el meu esperit natural a ser destorbat en les seves accions perquè l’ànima es donava tota sencera al pensament d’aquesta gentilíssima; per la qual cosa em vaig tornar, en poc temps, de tan fràgil i feble condició que a molts amics els recava de veure’m; i molts, plens d’enveja, maldaven per saber de mi allò que jo volia del tot amagar als altres. I jo, adonant me del malvat inquirir a què em sotmetien, per la voluntat d’Amor, que em regia segons el consell de la raó, els responia que Amor era qui així m’havia governat. Parlava d’Amor perquè portava en el meu rostre tants dels seus senyals, que això no es podia pas amagar. I quan em demanaven «Per qui t’ha abatut així aquest Amor?» Jo, somrient, els mirava i no els deia res.

Al següent capítol escriu:

Capítol V

Un dia s’esdevingué que aquesta gentilíssima era asseguda on se sentien lloances de la Reina de la Glòria, i jo em trobava en un lloc des del qual veia la meva beatitud; i, entremig d’ella i de mi, en línia recta, seia una gentil dona de molt agradable aspecte, la qual

em mirava molt sovint, meravellant-se del meu esguard, perquè semblava que es deturés en ella. D’aquí que molts s’adonaren de la seva mirada i, tant va ser així que, quan me n’anava d’aquest lloc, vaig sentir dir darrere meu: «Mira com aquesta dona destrueix la persona d’aquest!»; i anomenant-la, vaig comprendre que parlaven d’aquella que havia estat enmig de la línia recta que començava en la gentilíssima Beatriu i acabava en els meus ulls. Aleshores em vaig tranquil·litzar molt amb la seguretat que, aquell dia, el meu secret no havia estat descobert als altres per culpa de la meva mirada. I immediatament vaig pensar de fer d’aquesta gentil dona una ventalla (amagatall) de la veritat; i, en poc temps, tant ho vaig mostrar que la majoria de persones que enraonaven amb mi creien conèixer el meu secret.

Seguidament escoltarem:

MÚSICA Guillaume de Machaut: les motets. CD 1 Pista 12. Motet n.19: “A Christo honoratus/Diligenter inquiramus/Martyrum gemma”. (polifonia) 3’ 02.

3. On s’esdevé aquesta història?

Pràcticament tota està situada a la ciutat de Florència. Més o menys en l’època en què va escriure aquesta obra és quan va començar la seva carrera política, que, després d’ocupar diversos càrrecs a la Comuna de Florència, el portaria a l’exili l’any 1303. Mai, tot i desitjar-ho, no va poder tornar a Florència. Va morir a Ravenna i allà hi ha la seva tomba.

Malgrat tot, en aquesta obra Florència cap vegada no hi és directament anomenada, però la vida dels seus carrers, dels seus costums i dels camins que hi porten… confegeixen el marc d’aquesta història.

Dante degué rebre una educació semblant a la dels joves contemporanis seus que es proposaven viure d’una professió liberal, ell va estudiar medicina. Però escriure poesia en vulgar era una activitat corrent dels joves cultes a la Florència de finals del segle XIII. De fet, una de les originalitats dels joves poetes, que s’anomenaven fideli d’amore, va ser concebre un registre nou, un concepte personal i íntim de l’amor que va commoure tota la poesia occidental i que ha arribat fins als nostres dies.

Us llegiré un fragment d’una festa florentina on inesperadament Dante veu Beatriu:

…s’esdevingué que aquesta gentilíssima va arribar en un lloc on moltes dones gentils eren reunides; cap aquell lloc vaig ser conduït per una persona amiga que creia que em causaria un gran plaer perquè em menava allà on tantes dones mostraven la seva bellesa. Així que jo, quasi ignorant per quina raó era dut allà, i refiant-me […], li vaig dir: «Per què hem vingut avui vers aquestes dones?» Llavors ell em va dir: «Per fer que siguin dignament servides». I la veritat és que eren reunides aquí en companyia d’una gentil dona que s’havia desposat aquell mateix dia; i per això, segons el costum de l’esmentada ciutat, convenia que li fessin companyia la primera vegada que s’asseia a taula a casa del seu nou espòs. I així jo, volent complaure aquest amic, vaig proposar-li d’estar al costat seu al servei de les dones. I havent acabat de proposar això, em va semblar sentir un admirable tremolor que començava en el meu pit pel costat esquerre i que sobtadament s’escampava per totes les parts del meu cos. Dic que llavors vaig recolzar la meva persona dissimuladament en una pintura que circumdava aquesta estança; i tement que algú altre pogués adonar-se del meu tremolor, vaig alçar els ulls i vaig mirar les dones, vaig veure entre elles la gentilíssima Beatriu. Aleshores van ser tan destruïts els meus sentits per la força que Amor va adoptar en veure’s en tanta proximitat de la gentilíssima dona[…] I dic jo que moltes d’aquelles dones, adonant-se de la meva transfiguració, es van començar a meravellar (sorprendre), i parlaven i es burlaven de mi amb la gentilíssima; per això l’enganyat amic, de bona fe, em va agafar de la mà i em va apartar de la vista d’aquelles dones i em va preguntar què em passava. Llavors jo, una mica més reposat […], vaig dir a aquest amic meu les paraules següents: «Jo tenia els

peus en aquella part de la vida a partir de la qual no es pot anar més enllà amb la pretensió de tornar».

La sola presència de Beatriu li provoca un estat que es troba entre l’extrema torbació i l’èxtasi.

Després de vessar innombrables llàgrimes a causa de l’amor (en això sí que s’assembla al Ramon Llull del llibre d’Amic e Amat), troba finalment una inspiració: la gran novetat de Vida nova. Quan unes amigues de Beatriu li pregunten: “Amb quina finalitat estimes aquesta dona ja que no pots sostenir la seva presència, digues, que certament la finalitat d’un amor així cal que sigui novíssima” Ell respon: “en les paraules que lloen la meva dona” És doncs a través de la lloança que el seu cor pot expressar-se i els diu: Mon senyor Amor per la seva mercè, ha posat tota la seva benaurança en allò que no em pot ser pres”.

Aquesta Beatriu, lloada en els seus versos, habita en ell i ja no depèn del món. És el miracle nou i gentil que Amor li presenta. Malgrat el profund dolor que sentirà quan Beatriu mori, en realitat, a ella, la mort no l’afecta. Portant fins a l’extrem aquesta interiorització, podríem dir que la mort, a Beatriu, la perfecciona perquè la situa allà on sempre ha estat com a arquetip: enllà del Primo Mobile, al cel cristal·lí, abans de l’Empiri.

Seguidament escoltarem:

MÚSICA 4. Terra Adriatica. Pista 12. “Ave donna santíssima” (Laudario di Cortona, S.XIIi. a capella) 4’52.

4. Qui era Beatriu? Va existir realment?

Per respondre-us el millor que puc fer és llegir-vos un dels sonets del llibre:

És tan gentil i honesta de mirar

la dona meva quan a algú saluda,

que tota llengua trem i es torna muda

i els ulls no gosen ni sols l’esguardar.

Ella se’n va sentint-se arreu lloar,

benignament, d’humilitat es muda

i sembla com si fos cosa vinguda

del Cel al món pel miracle mostrar.

I es torna tan plaent a qui la mira,

que pels ulls porta una dolcesa al cor

que no ho pot pas entendre qui no ho prova.

Sembla que, d’ella, als seus llavis s’hi troba

un esperit suau i ple d’amor

que va dient a l’ànima: «Sospira».

Sobre si va existir o no, hi ha opinions diverses. Segurament una noia molt bella als ulls del jove Dante sí que va existir en aquest món, però és difícil de documentar-la i potser no és pas això el que de debò interessa. Perquè Beatriu existeix encara ara i Dante ens la mostra en aquest llibre i al Paradís de la Divina comèdia.

En el pròleg que Raimon Arola ha escrit per aquesta edició diu que Beatriu equival per a Dante a la Sekina de la Càbala. Escriu Arola: Insistim en el terme presència perquè és la traducció més correcta de la paraula hebrea shekina, i ens aturem unes línies sobre aquesta idea que ens permet d’explicar l’enigma dantesc. Aquest mot ve del verb shakán que significa residir, i que és a l’origen de la paraula usada pels hebreus per designar el tabernacle del temple, anomenat mishkán, el lloc que alberga Déu. Segons els jueus, d’ençà de la destrucció del Temple de Jerusalem i de la diàspora, la divinitat només pot residir en el misteri de la shekina, que és l’aspecte femení de la divinitat. […] De ben segur que, a l’època de Dante, els cabalistes i els fidels d’amor cristians van coincidir en llocs i experiències comunes […] El que Dante descriu és l’experiència personal que ha tingut amb

la divinitat. Ella, la divinitat com el lloc de Déu, és l’amor i la bellesa per se. És l’amor en el seu darrer extrem, l’amor absolut i complet.”

En la Vida nova la bellesa de Beatriu i l’enamorament de Dante transcendeixen tots els altres símbols. Segons Frithjof Shuon: «La bellesa és un reflex de la beatitud divina, […] és un mirall de benaurança i de veritat. […] La bellesa és una cristal·lització de determinat aspecte de la joia universal: és una il·limitació que s’expressa per mitjà d’un límit.» Aquesta cristal·lització, aquest límit, a la Vida nova, es diu Beatriu i la joia a la qual aspira Dante l’anomena Beatitud.

Seguidament escoltarem:

MÚSICA 5. Guillaume de Machaut: les motets CD 2 Pista 15. Motet n.22 “Apprehende arma et scutum et exurge/Plange regni respublica/Tu qui gregem” (polifonia) 3’23.

5. Què el porta a escriure aquest llibre, aquesta mena de confessió d’amor?

Sí, és cert que és com una confessió, hi ha autors que hi veuen la influència de Les Confessions de Sant Agustí.

Aquest llibre, Dante el dedica al primer d’entre els seus amics, el poeta Guido Cavalcanti. Dante era deu anys més jove que Cavalcanti i l’admirava. Però l’amistat que es va forjar durant la joventut, a poc a poc es va anar convertint en desdeny, fins i tot menyspreu. La Vida nova testimonia aquesta amistat però també la divergència. Cavalcanti, i la seva concepció dualista basada en l’averroisme, veu l’amor com essencialment destructiu, com una patologia, una passió que mitjançant el desig roba el repòs de la ment per la seva irracionalitat. Cavalcanti no creia en la immortalitat de l’ànima individual. Dante, en aquest llibre, en canvi, vol demostrar al seu amic com l’amor i el desig poden ser el vincle intel·lectual de l’ànima humana amb la realitat

transcendent, una realitat que porta inherent la felicitat, la beatitud.

Llegiré un poema de tall filosòfic on explica el seu concepte d’amor:

Amor i cor gentil són una cosa,

així el poeta ho diu en la cançó,

i així és com l’un sens l’altre ser no gosa,

com l’ens racional sense raó.

Fa la natura, quan és amorosa,

d’Amor, senyor, i una gran casa al cor,

a dins la qual, dormint, ell hi reposa

tal volta breu o llarga estació.

Si apar bellesa i seny en una dona

és tant que als ulls agrada, que en el cor

neix un desig de cosa tan plaent.

I resta així, a dins, tan llarga estona

que l’esperit fa desvetllar d’Amor,

i semblant fa en dona home valent.

Però aquesta filosofia quan impregna la seva vida li fa escriure poemes meravellosos, en el llibre trobem aquest poema a continuació de l’anterior:

Als seus ulls porta, la meva dona, Amor,

per ço es torna gentil tot el que mira;

per on passa tothom vers ella es gira,

i a qui saluda li commou el cor,

tant que, abaixant el cap, perd el color

i és pels propis defectes que sospira:

per ella es fonen vanitat i ira.

Aideu-me dones que vull fer-li honor.

Tota dolçor, tot pensament humil

neix en el cor de qui la sent parlar,

qui l’hagi vist primer, benaurat viu.

El que ella apar si una mica somriu,

no es pot pas dir ni sols imaginar,

tan nou és el miracle i tan gentil.

Seguidament escoltarem:

MÚSICA 6. On Yoolis Night: Pista n.19 “Carol: Ecce quod natura” (a capella) 4:14. 6. Parla’ns de la mort de Beatriu

Ja en el primer sonet, escrit en vida de Beatriu, a través d’un somni Amor anuncia la seva mort. Hi ha tres somnis on apareix la mort com una anticipació, i tres són també els moments de dol: al capítol VIII: la mort d’una dona jove, que alguns autors interpreten com la dama a través de la qual Dante dissimulava el seu veritable enamorament; al capítol XXII, explica la mort del pare de Beatriu, que se sol identificar amb Folco Portinari, mort el 31 de desembre de 1289 i, a partir del capítol XXVIII ja trobem la mort de Beatriu i el dolor del poeta, fins el darrer capítol que és el XLII.

De fet la mort de Beatriu impregna tot el relat perquè la seva perfecció pertany més al cel que no pas a la terra: “el cel, diu Dante, no ha patit altre defecte / sinó no haver-la.”, diu també: “ma dona és desitjada a dalt del cel…” i Déu vol dur-la a un lloc millor “car la vida veié que era molt vil / per ser digna de cosa tan gentil.” I el lloc millor és el Paradís.

Quan Dante explica un somni visionari sobre la mort de Beatriu, el trasbals còsmic que descriu és semblant al que provoca la mort de Jesucrist o el de l’Apocalipsi : hi ha terratrèmols, el sol s’enfosqueix, hi ha una pluja d’estrelles… En un altre capítol quan narra la seva mort física diu : “no us la va tolre ni el rigor del gel / ni la calor com a d’altres s’escau, / sinó només la seva gran bondat” Ens està dient que no mort per febrades, ni per fredors… la seva mort és una mena de dormició, semblant a la de la Verge Maria: “Era el seu rostre, humil, suau, tant que semblava dir: estic en pau”.

La mort de Beatriu és el mitjà necessari que la situa on pertoca: al cel més alt, però per a Dante representa un esquinçament dolorosíssim. Com un nou Orfeu li caldrà viatjar a l’ultra tomba per retrobar-la, però això no s’esdevé pas en aquest llibret, aquí tot just descobreix el camí, el recorregut el farà a la Divina Comèdia, després de visitar els inferns.

Seguidament escoltarem:

MÚSICA 7. Guillaume de Machaut: les motets. CD2, Pista n.5: “Ad te suspiramus gementes et flendes/Inviolata genitrix/ Felix virgo”. (polifonia) 3’48.

7. Fa més de 700 anys que va ser escrit aquest llibre, perquè creieu que pot interessar llegir-lo a un lector actual?

De la mateixa manera que quan va ser escrit tampoc no interessava a tothom, ara també és així, n’estic segura, però tot i el temps que ens separen de la Vida nova, aquest text té alguna cosa d’immutable, Dante l’escriu amb la intenció de mostrar al seu amic una drecera. Al principi el mou el secret, però a poc a poc va fent pública la seva troballa, en el penúltim poema fins i tot ho anuncia a uns passavolants, a uns pelegrins desconeguts: els anuncia el miracle de Beatriu. Íntimament, a través de l’amor i de la bellesa, ha trobat el camí de la felicitat, però és un camí que, en aquest llibre, encara no ha recorregut i al segle xxi, ens el mostra també a nosaltres, per si harmonitza amb els nostres cors. Si no,

ell mateix ens adverteix: «si algú […] no la pot entendre, no em desplaurà pas que la deixi estar». Aquestes paraules les escriu al comentari d’un poema.

En aquest llibre, libello com l’anomena ell, se’ns parla de la veritable essència de l’amor, de l’amor que, com escriu al final del Paradís, “mou el sol i les altres estrelles”. L’Amor diví que es projecta al món sota tantes formes diverses i que Dante el descobreix en la dona objecte del seu enamorament, ella és una teofania que li mostra el camí del Cel:

Tots els meus pensaments parlen d’Amor;

i entre si tenen tal diversitat,

si un em fa voler sa potestat,

un altre diu que és foll el seu valor,

un altre, confiat, em duu dolçor,

i aquell amb grans sospirs sap que he plorat;

mes junts s’avenen pregant pietat,

que estan tremint de por que duc al cor.

I així no sé quin pensament tenir;

i vull parlar però no sé què dir:

em sé d’Amor incert i tan errant,

que si jo vull amb tots fer concordança,

amb ma enemiga em cal fer l’aliança,

Na Pietat, que em valgui defensant.

A través d’aquest relat en prosa i en vers, de vegades novel·lat, de vegades solemne i misteriós, la seva ànima s’obre al lector i li revela amb la intensitat d’una història viscuda, el seu secret més íntim: Beatriu.

La Vida Nova acaba amb un final obert quan anuncia la intenció de Dante d’escriure una obra més gran, segurament la Divina Comèdia.

Per acabar, doncs, us llegiré les darreres línies de Vida nova:

Així que, si plau a Aquell pel qual totes les coses viuen, que la meva vida duri alguns anys, jo espero dir d’ella allò que mai no fou dit de cap altra. I plagui, després, a Aquell que és Senyor de la cortesia, que la meva ànima pugui anar a veure la glòria de la dona seva, això és d’aquella benaurada Beatriu la qual gloriosament contempla el rostre d’Aquell qui est per omnia secula benedictus. Amen.

Excel·lent de poder gaudir d’aquest treball de traducció al català amb tots nosaltres, oients de Davar Ajer. Moltes gràcies a Josep Maria Prats conductor de l’entrevista i moltes gràcies a Maria Àngels traductora d’aquesta acurada edició del 2021 de José J. de Olañeta i que recomanem calorosament. Aprofitem l’ocasió per recordar al nostre amic Leonardo Rivera autor de la traducció al castellà de la Divina Comèdia que marxar d’aquest món el 13 de febrer del 2021. Gràcies a l’edició pòstuma dels amics Pere Sánchez i Pere Hidalgo, el seu treball va veure la llum el mateix any 2021 amb José J. de Olañeta, Editor.

Abans de finalitzar, volem recordar-vos que podreu recuperar l’audició dels programes de Davar Ajer, després d’escollir l’episodi desitjat, a la plataforma iVoox. Aquells que vulgueu comentar o proposar temes, podeu dirigir els vostres correus a davarajer@gmail.com – Igualment, aquells oients que desitgin rebre per WhastsApp el text dels programes, ens han de facilitar per correu el seu nom, cognom i telèfon. Seguidament sereu incorporats al grup de Davar Ajer, on setmanalment passem l’àudio i el pdf.

Per finalitzar, seguidament escoltarem:

MÚSICA 8. Guillaume de Machaut: les motets. CD2, Pista 8. Motet n.15 “Vidi dominum( Faus samblant m’a deceü/ Amours qui a le pouvoir”. (instrumental harpa) 5’04.

ELS ULLS DE L'ESPERIT
ELS ULLS DE L’ESPERIT

Sebastià Robí. Astròleg i especialista.