008 – MITOLOGIA DEL SOL I DE LA LLUNA
Secció setmanal de difusió de l’astrologia tradicional a càrrec de l’astròleg
Sebastià Robí
| En Els Ulls de l’Esperit oferirem els elements fonamentals del simbolisme astrològic i la seva relació amb altres qüestions com són els enigmes que participen de la tradició essencial de la vida: |
008 – MITOLOGIA DEL SOL I DE LA LLUNA
SOLS SOL I SELENE
Louis Cattiaux a El Missatge Retrobat o el rellotge de la nit i del dia de Déu, verset (32.27), diu:
SCIÈNCIA SANTA i SÀVIA. SAL SAGRADA i SECRETA. SOLS SOL i SELENE.
*
La dualitat ja descrita de matèria i forma, ànima i esperit, Lluna i Sol. Titus Burckhardt (1908 Florència)
[…] la bisecció per obra “menor” i obra “major”; aquesta reflexa la dualitat ja descrita de matèria i forma, ànima i esperit, Lluna i Sol.”1 Titus Burckhardt2 (1908 Florència)
Hèlios, aquell que anava equipat amb fletxes (els raigs del Sol) o més aviat el seu déu, antigament s’havia designat amb els noms d’Hiperió, ‘que s’enlaira’ i Febos, ‘el brillant’ apel·latiu tardà d’Apol·lo, el qual, més tard va esdevenir el déu Sol. Hèlios era l’encarregat de ser testimoni dels juraments. Segons Faetont, era un cotxer que amb el seu carro, tirat per quatre corsers fogosos, cada dia travessava el cel d’est a oest. Simbolitza la llum del cel. Per això, per a la tradició grega la mitologia de la Lluna està relaciona amb Sèmele. Especialment quan parla ‘dels foscos infants de Cadme’, aquells negres que si rebien la llum, tindrien en Sèmele la filla de Cadme de Tebes i d’Harmonia, una imatge perfecta de veneració, perquè la seva negror es devia al fet que va ser cremada pel foc del cel. Els romans coneixien a la Lluna per Selene i Hesíode deia que els seus pares eren Hiperíon ‘el que passa per sobre’ i Tia ‘divina’; altrament, també es deia que eren Pal·lant o Hèlios i Eurifaessa. Va donar dues filles a Zeus, Herse ‘rosada’ i Pàndia. Pan la va seduir amb el present d’un preciós velló blanc. El seu mite més conegut està relacionat amb Endimió, a qui va fer que es quedés adormit per sempre. Quan en èpoques més tardanes Àrtemis va ser relacionada amb la Lluna, Selene va perdre l’atenció dels escriptors.
1 BURCKHARDT T., Alquimia, Plaza & Janés S.A. Editores, Barcelona, 1976. p 222. (BT-A)
2 Titus Burckhardt: L’any 1972, la UNESCO, el va contractar per la preservació de l’antiga ciutat de Fes, al Marroc.
Ramon Llull diu: «D’aquesta manera van néixer, per una part, el cos visible del Cel, i per un altre, invisible, però partícip del càlcul i l’harmonia, l’Ànima, la més bella de les realitats produïda per el millor dels éssers intel·ligents que existeixen eternament».6
(pp 15 a 24) – Esteve Carbó P., ASTROLOGIA TRADICIONAL, Manual pràctic, Mandala, J. J. de Olañeta, Editor – Barcelona 2019.
1 Símbol `sumbolon´, significa senyal de reconeixement, ja que aquest és el sentit exacte de la paraula grega sumbolon, del verb sumballo, ajuntar, reunir; sumbolé significa ajustament. Inicialment, el mot es referia a «un objecte partit en dos del que dues persones tenien cura d’una meitat i havien de transmetre als seus fills.» Bailly, A., Dictionnaire Grec-Français, Ed. Hachette, París, p 821. Per tant, la tradició universal ha presentat una única moneda amb dues cares de la mateixa qüestió. És a dir, un símbol pot tenir una percepció interior –o sigui una interpretació esotèrica–, i com embolcall exterior, una interpretació exotèrica.
2 Consultar: Op. Cit. (RL–CMTA).
4 Moshe ben Hahman, (Girona 1194 – Haifa? 1270) anomenat Nahmànides o Rambàn rabí de l’aljama de Girona, i conegut també per Bonastruc de Porta, net de Isacc Ben Reubén de Barcelona.
5 Per a Ramon Llull era equivalent creació i cosmos, perquè `el visible’ –la matèria i el psiquisme humà– eren ordenats pel cosmos [l’astrologia] i, `allò l’invisible’ –l’ànima humana– per Déu.
6 Veure, Op. Cit. (RL–CMTA)