Els rituals de passatge i la Mona de Pasqua
En una societat on cada cop té més pes la religió consumista que no pas la metafísica, els valors dels rituals més antics es van quedant enterrats pels nous, perdent el seu veritable significat transcendent, pels nous “valors” del consum, un consum que cada dia requereix més immediatesa, si no vols deixar de ser considerat un bon adepte.
Tenint en compte que en la tradició cristiana, el fet de poder menjar-te durant l’ofici religiós, un petit tros del teu salvador en forma de petita oblea (tot i que la sang transmutada en vi dolç no se t’ofereix, essent també part del ritual), no et converteix en un caníbal (ni en vampir, l’oficiant intermediari entre Déu i tu, que sí que es veu la sang), no et calma la gana, però sembla que l’esperit sí.
Llestos com són (més de dos mil anys en el negoci de les ànimes), les autoritats eclesiàstiques vaticanes han sabut adaptar els rituals i tradicions que venien de la nit dels temps, als seus propis mites.
Un d’aquests mites és l’arribada de la primavera, que coincideix amb el primer l’equinocci de l’any, on en la majoria de tradicions se celebraven els rituals de passatge de l’arribada de la primavera i els temps de fertilitat i regeneració.
El catolicisme amb una gran visió, va aprofitar aquest fet per celebrar la mort i posterior resurrecció del fill de Déu i, quin era el millor moment?, doncs el que la tradició ja marcava: l’arribada de la primavera, el moment de la regeneració i la nova vida.
Ja tenim la Setmana Santa, una festa que dóna continuïtat a la del solstici d’hivern, moment en què va néixer el fill de Déu aprofitant que els dies comencen a guanyar temps a la nit, el principi de la victòria de la llum.
I com tota celebració religiosa important i més després de quaranta dies de “dejuni” que en les contrades més fredes possiblement durava més dies, calia un bon àpat, i una part d’aquest àpat era el dedicat a la canalla.
La canalla en els temps antics era la garantia de continuïtat de les famílies, les condicions de vida eren dures i no tots arribaven a adults, calia ajudar-los a tirar endavant, i més enllà dels pares la figura del padrí o padrina com a responsables en cas de manca dels pares, eren els encarregats de fer els regals, la padrina la branca de palma i el padrí la mona, als fillols.
Aquesta mona feta amb farina i amb ous cuits al capdamunt, un per cada any del fillol, era el símbol de la fi del dur dejuni de la Quaresma i de la voluntat de continuïtat dels membres més petits de la família.
L’ou com a símbol de regeneració, fertilitat i continuïtat era adient per la celebració de la Pasqua de Resurrecció, i actualment s’acompanya d’un conill com a símbol de fertilitat.
Aquest vitamínic regal, durava cada primavera fins als voltants dels dotze anys, quan els fillols, iniciaven el ritual de pas cap a l’edat adulta i col·laboraven cada cop més en les tasques de la família.
Lamentablement, avui en dia sembla que la mona de Pasqua, una tradició ja desproveïda del significat simbòlic, és un objecte de consum més, que en certa manera, contribueix a l’augment del pes mòrbid d’uns quants, i més si tenim en compte que quasi ningú fa quaranta dies de dejuni..
Joseph P. Lagar
Filorupestre Català
Equip Editorial de Àgora Quàntica
